Final i estrena

Ara que el sol comença a adormir-se
i demà en llevar-se, haurà canviat d'any,
fem-li companyia en el comiat,
aixequem les mans per dir-li un adéu, fins ara!
Demanem-li l'escalf pels dies que vindran
i fem un conjur per allunyar la tristesa.
Que la nit ens bressoli i el desconcert no ens atrapi.
Prenguem per estel els ulls brillants
d'aquells qui ens envolten, i la mirada clara
del sol i la lluna.
Fem-ne de l'estrena l'intent i decidit propòsit
de no deixar-nos dur per la foscúria.

El meu desig d'un bon final i d'una bona estrena d'any 2013, en aquest món que sotragueja.
I que la poesia no deixi d'acompanyar-nos.
Sigueu felicos!

Nadal

Aiguaneix

Tens l'oïda fina,
tu que sempre escoltes
el degoteig
de l'ànima, regalimant
emocions.
Aiguaneix dedins.

M'aturo

M’aturo.

No sé si ha estat el cautxú de les rodes

que m’han fet frenar,

o la pluja que queia

deturant els virs constants de les rodes

girangonçant allò que no s’entén,

El soroll del xerrac

m’ha ferit  les mans glaçades

i quan m’ha vist llepar-les,

ha mirat dessota,

mentre, amb una clucada d’ulls,

m’ha dit:

-       No pateixis, dona, que només serà una branca.

És vell, però sa. Només li fa mal un dit.

El guareixo.

(Amsterdam, 1 de desembre de 2012)

dedicat a novesflors, a fra miquel, i a la bellesa dels arbres.

Enfilarem somriures

Enfilarem somriures
damunt de dues rodes.
Travessarem canals,
i abrigarem les mans als guants
després de les moxaines.
Ens escalfarà el fred. 

Tal vegada, abans d'anar a dormir,
encara gosi explicar-vos un conte
-com quan éreu menuts-
que us faci pessigolles.
Bocabadats
del privilegi de tenir-nos.

Podem seure

Podem seure, 
a la llum d'un migdia de tardor
que encara enlluerna.
Tanmateix, però, l'astre rei,
ens escalfa l'esquena
i agraïm l'abric.

Podem seure, 
a recer d'una alzina serena
que dóna respir,
i es vesteix de colors.
Un sospir de branques. 

Podem seure,
mentre la conversa
parla de l'avui, de l'ahir,
del demà.
Ens treiem de la butxaca
un poema manllevat d'en Miquel Martí i Pol,
i mentre un ventet xiula,
acaronant-nos les galtes,
fluix i tímid,
el llegim en veu alta.

(seguint en Barbollaire i la Carme a les itinèràncies, i recordant Miquel Martí i Pol)

Ja no crema

Ja no crema.

Ni fa coïssor, 

ni en resta -o en suma-

la pruïja boja de l'aroma

a la pell

de canyella i taronja,

pebre i llorer.

Tot i que,

com oli que encèn,

albiro aprop

la felicitat brillant.