Amb més o menys traça, just fa un any,
engalanàvem la casa,
paràvem taules amb menges,
pessigàvem somriures d'enjòlit
per veure't l'expressió a l'arribada.
La sorpresa, immortalitzada,
amb una tristesa picossejant-nos l'ànima,
resta, avui, en un somriure amable,
pixel·lat, amb al que ens cal re-composar
la no-vida-absència-dolorosa i punyent.
El cant del pit roig li posa el refilar
de companyia.
.JPG)
17 comentaris:
Ostres... quina sensació més agredolça que deixa aquest poema...
L'estima no mor, perviu en el record. El pas del temps atempera el colp i ens permet continuar caminant amb un somrís amable.
Has sabut transmetre, una cosa molt difícil de dir i crec que també de sentir... La barreja de records bonics i alegres, i la tristesa dura i que es va esmussant poc a poc a base de somriures...
Són difícils de passar, alguns aniversaris... Tu ho has fet acompanyada d'aquest poema bellíssim, i has tingut la generositat de compartir-lo amb nosaltres. Gràcies!
Aquesta sensació d'absència, de falta, és dura de passar... No sé què haurà passat però sembla trist. De vegades és millor no pensar en els aniversaris ni en els què hagués passat si... Perquè s'ha de seguir endavant. ànim!
Sense paraules.
Un beset dolç bonica.
El pit roig és un ocell tímidament confiat.
Esperem que la companyia del refilar de què parles alleugi l'absència que descriu el poema.
Fita
Segur que el refilar del pit roig, enfilat a la branca d'un ametller florit, endolcirà l'absència.
Petonets.
Per aquesta imatge no em calen les paraules, la seva visualitat ja comunica amb la meva ànima. Gràcies, és preciosa.
Petons, Marta.
i el dolor segueix però espero que amorosit i esmorteït , magnifiques paraules on dius tot el que es pot sentir i sents
abraçades!
El temps amoroseix l'absència, però un any és poc temps, el dolor encara està molt tendre.
Un bell i sentit poema, Marta.
M'has deixat el cor en un puny.
Sense paraules.
Una abraçada gegant.
una abraçada, fanal
i força, per continuar
.
una abraçada ben gran!
Sentir com la nostàlgia del record, s'amorteix amb el somriure del present.
Felicitats, aquest poema aplega sentiments compartits.
Un poema amb molta força, la força de l'estima que sap recomposar-se davant un cop dur de pèrdua. Cal tirar endavant. Igual que les floretes tornen a lluir cada primavera nosaltres hem d'anar agafant embranzida. Un petonet.
Gràcies...
Publica un comentari a l'entrada