30 de novembre 2011

El trenta, la teva mà.




La teva mà.
La meva, en la que ara
m’hi reconec els moviments,
els solcs.
El trescar ràpid
per les llambordes
del cor de la ciutat;
el pas pausat i els balls
-saltironant-
a la muntanya.
El joc, els tolls,
cargols, espàrrecs
 i katiusques,
i l'aroma que t'estimaves,
el de la terra molla.
Les espardenyes
amb l’olor de cànem
i pneumàtic,
a la roba,
tornant de treballar.
El petó,
sempre,
envetador d’afectes
i actor de rialles
a l’escenari
del teatre, i ensems,
al de la vida.
Seductora mirada.
I la teva absoluta
i incondicional predilecció
per nosaltres.


(pel pare, avui)




29 de novembre 2011

29



Braços alats
et rebran quan arribis.
Amb batec de vent.


28 de novembre 2011

La tristesa del 28


Torno de París
en un wagon lits
enfilada en una llitera
que és, per a mi,
un abisme.
Els ovaris
extremen el dolor
fins a la punta dels dits
de peus i mans
i grimpen,
a falta d‘aire net,
fins a la gola
per  a avortar el plor.
La meva ànsia
de veure’t
ennuega la nit,
i quan arribo,
la dissort
del ja no hi ets.
Torno a París,
mil vegades,
per esborrar
els rastres de
de la tristesa
i m'hi reconcilio.

27 de novembre 2011

El que en fa vint-i-set


Entre el xiulet
i el siurell
escolto,  amb predilecció,
el refilar de natura. 

26 de novembre 2011

Vint-i-sis i els plecs de la tardor.


Hores de tardor,
de nusos-plecs a la pell
en que, tot caminant,
el perdigolet
se'ns instal·la
dins les sabates
i ens porta el fred
-fiblós-
a la planta dels peus.
Ja més tard,
les hores s'eixamplen
i acaba per treure el nas
-xafardera d'aromes-
la bèl·lua gentil
de la natura.






25 de novembre 2011

El 25N Dia internacional contra la violència vers les dones


Amb la violència, la poesia s'esfuma. I plora.

Amb qualsevol mena de violència. 

No és un imaginari, és per molt que ens costi de creure, una realitat. Trista i esfereïdora.
Mil·lers de dones són violentades, maltractades, violades o assassinades en mans "d'homes" que se'n creuen propietaris amb dret a decidir, i a manllevar vides.

Dones i homes, hem de dir prou!


Junts en contra de la violència.

24 de novembre 2011

El 24, la paraula al carrer.

Seguint amb la proposta del Tibau en el seu 222è joc literari, m'he llençat a posar les paraules al carrer, en una placeta d'un poble situat a la falda del Montseny, a Sant Antoni de Vilamajor. Si algú hi fa aturada, tal volta les llegeixi.
He aprofitat aquella hora que tothom està replegat a casa al migdia, omplint el dipòsit de l'estòmac; de no ser així, no sé si m'hauria atrevit...
Ja fosca la tarda, continuaven recolzades.




En qualsevol
indret.
Pacient,
exhausta,
tendra,
incerta,
fins i tot, tramuntanada.
La paraula,
espera.

23 de novembre 2011

XXIII


I si mai fos precís,
guarir-te les esgarrinxades
amb la melmelada dolça
dels meus besos.


de les Itineràncies Poètiques. juliol 2011

22 de novembre 2011

vint-i-dos i més...




Generoses mirades que saben llegir-les, tot fent-les seves.
Generoses mirades que sabem llegir-les, tot fent-les nostres.
I voltros, qui sou?
-Poemes.

21 de novembre 2011

2(1) o la necessitat d'una mirada dolça i clara



Atalaiem el món
amb tintades distintes,
però ben mirat,
tu i jo, plurals, sabem
que cerquem
-amb l'esguard i el posat-
la bellesa de les llums
i el fulgor dels fars.
Revoltes de mars
lluents.

Quan la vida se'ns desenfoca
insistim, segurs
i indefugibles,
quan l'encarem.


Així, l'intent.






20 de novembre 2011

El vint...


EN LA ISLA A VECES HABITADA

En la isla a veces habitada de lo que somos,
hay noches, mañanas y madrugadas en las que no
necesitamos morir.
Entonces sabemos todo lo que fue y será.
El mundo aparece explicado definitivamente y
nos invade una gran serenidad, y se dicen las
palabras que la significan.
Levantamos un puñado de tierra y lo apretamos
entre las manos.
Con dulzura.
Ahi se encierra toda la verdad soportable: el
contorno, el deseo y los límites.
Podemos decir entonces que somos libres, con la
paz y la sonrisa de quién se reconoce y viajó
infatigable alrededor del mundo, porque
mordió el alma hasta sus huesos.
Liberemos lentamente la tierra donde ocurren
milagros como el agua, la piedra y la raíz.
Cada uno de nosotros es de momento la vida.
Que eso nos baste.



José Saramago.
Poesía Completa





19 de novembre 2011

18 de novembre 2011

18


Et beuré les llàgrimes
i, ben prest, fent-nos de coixí,
abraçats,
despertarem els somnis
adormits.
Urgència de carícies flonges
i esponjades.


Itineràncies poètiques, juliol 2011

17 de novembre 2011

Disset desitjos


Pot ser nostra,
i compartida,
la nostra geografía.
Que, al capdavall,
és el territori
de la nostra pell.
Epitel·lis tendríssims
per escriure
i viatjar-los.


16 de novembre 2011

Setze de l'onze


Setze de l'onze,
i setze, de trenta.
Conxorxa de números,
hores, músiques i cabòries
que corren pel cap.
Potser caldrà alentir
la velocitat de creuer,
perquè continúa plovent.


15 de novembre 2011

Quinze

Wordle: Untitled

So de pluja insistent.

L’oïda fa per desmemoriar-se
del degoteig.
I, ara,
si sabés quina paraula et despulla,
la pronunciaria en veu alta.

Wordle: Untitled


14 de novembre 2011

Catorze vegades catorze


De liquidàmbars, nenúfars,
roures i papyrs
et beuria a la nit,
fins la matinada.
I catorze vegades catorze,
la ballaria.

13 de novembre 2011

T-r-e-t-z-e


En l'univers de fulgent esperança,
reneixen somriures i dubtes.
Pulcrament grafiades,
adesiara, un traç les esborrona
i ens cal, lentament, reescriure-les.


De les itineràncies. Juliol 2011

12 de novembre 2011

Ja al dotze, i les dotze...



Hi ha ombres,

potser massa atapeïdes.

Però la incontiguda pluja

de fa uns dies,

o algún ocell àvid de llum,

ha obert una finestra

en una de les fulles.

Per a què hi entri més claror.



Com un estrip petit

per l’esperança.

11 de novembre 2011

un onze, de l'onze de l'onze


un de jo
un de tu
un d’ella o d’ell
un de nosaltres
un de vosaltres
un d’elles o d'ells.
Per conjugar amb el verb
que més ens plagui
i més ens estimem.
...


No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver augmentat els teus somnis.

No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que es gairebé un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida quelcom extraordinari.

No deixis de creure que les paraules i les poesies sí poden canviar el món. Passi el que passi la nostra essència roman intacta. Som éssers plens de passió.

La vida és desert i oasi. Ens tomba, ens fereix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història. Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua:
Tu pots aportar una estrofa. No deixis mai de somniar, perquè en somnis és lliure l'home.

 Walt Withman (1819-1892)

10 de novembre 2011

Per la Roig, el deu.


Estimada Montserrat,
Just estrenar el novembre, et vaig escriure, pensant en avui. No sé què haurà passat, o sí que ho sé; que la lletra va quedar malendreçada a l’escriptori i arrossegant d’altres arxius, devia anar a parar, dissortadament,  a la paperera de l’ordinador.
Però, no em fa mandra, tornar-hi. Com tampoc em fa mandra rellegir-te i retrobar-me de tant en tant amb les teves paraules que van lligades, estretament, a la meva vida.
Un dia deu de fa vint anys, estava a casa. En un pis petit de l’Eixample, relativament a prop de la casa que em va veure néixer, també al cor d’aquest barri. Temps després vaig fugir d'aquesta Barcelona nostra.
La ràdio anunciava la teva mort, i em vaig desmuntar, perquè la teva hora violeta, el temps de les cireres, el Ramona, adéu, l’agulla daurada, l’òpera quotidiana, i el cant de la joventut, acompanyaven des dels 80 la meva estança i el meu camí, i malauradament, a l’altra casa, també s’olorova la mort de ben aprop. Una mort que sabem que sempre arriba, però que de vegades té massa pressa i és un estilet clavat al bell mig de l’ànima.
Mira que n’han passat d’anys, dues dècades, però deixa’m que et digui que tot i tant temps,, sempre que entro en una llibreria i topo amb tu, o m’acosto als prestatges a buscar algun dels teus llibres, o parlem de tu amb qui també estima la literatura, segueixo sentint que continúes formant part del meu paisatge íntim i familiar.
I, deixa’m que et digui i confessi que t’estimo, i que no en té res de mentida.