31 de març 2009

Si en voleu...


Ahir nit, vaig arribar de Granada. Quatre dies llargs per caminar i recaminar la ciutat, que com cantava en Quintín Cabrera "Las ciudades son libros que se leen con los pies".

Només arribar, en un dels carrerons cèntrics vaig anar a parar davant d'aquest guariment.

Convidats i convidades esteu, si en voleu, si us cal, o senzillament si us venen de gust
Són els primers dies de la primavera que, després d'un hivern hivern, ens deixen baldats. Ben aviat recuperem ànims!


29 de març 2009

L'Hanami


Pètals, pistils.
Avui jo besaria
el teu color.

...


Pistils com dits
acaronant llavis
en llunyanies.

24 de març 2009

23 de març 2009

Aquest matí








Papallones.
Reviscolant revolts,
pel meu jardí.

22 de març 2009

CANÇÓ DE MAR



Canção Do Mar
Dulce Pontes



Fui bailar no meu batel
Além do mar cruel
E o mar bramindo
Diz que eu fui roubar
A luz sem par
Do teu olhar tão lindo

Vem saber se o mar terá razão
Vem cá ver bailar meu coração

Se eu bailar no meu batel
Não vou ao mar cruel
E nem lhe digo aonde eu fui cantar
Sorrir, bailar, viver, sonhar contigo

Vem saber se o mar terá razão
Vem cá ver bailar meu coração

Se eu bailar no meu batel
Não vou ao mar cruel
E nem lhe digo aonde eu fui cantar
Sorrir, bailar, viver, sonhar contigo

21 de març 2009

La dansa de la primavera

A Tens un racó dalt del món en Jesús ens ha regalat la Dansa de la primavera de la Maria del Mar Bonet.
Com que és una cançó que m'agrada molt, afegeixo la lletra que al Gatot li agrada acompanyar-les amb la lectura mentre les escolta.


Dansa de la primavera (o La dansa de la primavera)

(Maria del Mar Bonet - Gregorio Paniagua)

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

Què exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l'intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d'una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar.

Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!

17 de març 2009

COL·LABORACIÓ AMB EL 100è JOC LITERARI


El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per celebrar-ho em plau col·laborar amb el següent text:

"Varen partir, els déus, el dia de l'estranya marea. Tot el matí, sota un cel lletós, les aigües de la badia s'havien inflat més i més, ascendies a alçades inaudites, les ones petites s'arrossegaven per damunt d'una sorra resseca que durant anys no havia conegut gens d'humitat a banda de la pluja, i llepaven la base mateixa de les dunes. El buc rovellat d'un mercant que s'havia encallat a l'altre extrem de la badia, feia més temps del que cap de nosaltres podia recordar, devia pensar que li atorgaven una segona avarada. Ja no tornaria a nadar, després d'aquell dia. Els ocells marins grinyolaven i es llençaven, inquiets, semblava, per l'espectacle d'aquell vast bol d'aigua que s'inflava com una butllofa, d'un clor blau plom i una lluentor maligna. Se'ls veia antinaturalment blancs, aquell dia, als ocells. Les ones dipositaven un serrell d'escuma groga i bruta al llarg de la línia de l'aigua. No hi havia cap vela que trenqués l'horitzó. Ja no tornaria a nadar, no, mai més."

Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquesta pistes...


Costa irlandesa, que be podria ser d'en Max Morden.



Relats Conjunts: El pelele

(Una altre proposta de Relats Conjunts)


Diumenge, ben dinat, mentre preniem el cafè, en Benet va posar-se a tafanejar el blog. Quan va veure “El pelele” de Goya se li va escapar una riota que va fer dirigir totes les nostres mirades cap a ell.

Ens va explicar que a ca els seus avis, tenien una litografia d’aquesta pintura (molt probablement, deia, retallada d’algun calendari de propaganda) i malquadrada en un marc barroc.
Quan les seves quatre germanes, ben conxorxades entre elles, anaven a sisar una presa de xocolata i melindros fora d’hores de berenar al rebost de l’àvia, se’l miraven, li assenyalaven amb el dit la imatge del pelele i li recordaven...

- Ja saps...Benet....el que et pot passar si ho garles...!

I li vam dir...Beneit...

16 de març 2009

nostàlgies musicals

Introducción: Lam Mim SI7 Mim

Mim Lam
Ya ves, que vamos avanzando, cumpliendo este camino. No lo sé, ya ves.
SI7 Mim MI
Ya ves, que vamos recordando, creciendo hacia el ocaso. No lo sé, ya ves.
Lam Mim SI7 Mim
Ya ves, qué pálidas palabras se pierden en la noche sin hallar solución.
Lam Mim SI7 Mim MI
Ya ves, que hemos ido surgiendo de inciertas y duras voces de desesperación.
LA MI SI7 MI +7
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
LA MI SI7 MI
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.

Ya ves, que fuimos agrietando los muros mantenidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, que estamos añorando unos niños perdidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, qué voces diferentes se cruzan en el alba buscando la verdad.
Ya ves, que fuimos puente herido, de abrazos detenidos, por ver la libertad.
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.

de José A. Labordeta


15 de març 2009

CLARABOYAS AZULES (VII)

Y ¿qué te pasa?
- Me pasas tú.

14 de març 2009

Retalls sense retocs





T'escric
des de la nit, des del silenci,
o bé des del matí, la tarda o el capvespre;
des d'aquí que és on sóc ara,
tal vegada des de més lluny;
ho faig pensant que avui no he fet la compra
i estan restant les provisions de tabac;
t'escric des del compàs absolut de qui estima,
també des de la necessitat,
des de l'absurd, la solitud, el pensament
monocrom.
Des de la gatzara i l'emoció curulla,
des del sentiment, des de les emocions,
des de les ganes-boges-de,
des de la manca de rancúnia.
També des del desconcert,
des de l'improvització d'aquest instant
que no m'és fàcil ni lleuger;
des d'aquesta darrera lectura que m'ha fet delirar,
des de l'emprenyada que m'acompanya
si no t'escolto la veu,
potser des de l'oblit que sento, o potser no.
Des del desig que no sento,
o sento i m'urgeix massa.
T'escric des d'una Nova York
on encara hi havien Torres Bessones;
des d'una piltrafa de país
on cada cop es perd més el sud,
també des d'un país bonic, des d'un carrer desert.
Si cal, però, des del desencís, el malentès,
i el feixuc pes d'allò que no voldríem.
Des de la manca de valors,
des del superàvit de ganes de fer i fer millor.
T'escric des d'un ordinador obsolet
que encara estic pagant,
des d'un teclat inversemblant als meus dits.
Ho faig des de la nostàlgia que em provoca
la darrera fotografia que vam fer-nos,


des del llac, des de l'arbreda, des dels matolls
que van presenciar petons i abraçades.
Des de la tristor,
des de la tristesa de saber-te trist,
des del teu cant silenciat, des de la buidor,
des de la meva.
Des de el llum de l'estudi que s'ha fos
i m'ha deixat a les fosques,
des de l'obscuritat i la fondària que em paralitza.
T'escric des de l'amor, des del desig,
des del plaer que tantes vegades hem gaudit,
des de l'orgasme que ens fa tocar cel
i de vegades no toquem.
Des de les esgarrifances que em provoca
tocar amb els dits
algunes pintures a l'oli;
també des del col.lapse que infereix
una lectura de premsa.
Des de la poesía amb la que vull conviure
i intimar.
Ho faig des de la mort que desconec
però he olorat i l'he escoltada.
Tal vegada des del dolor que es representa
cosí-germà de la riota descontrolada i folla;
des de l'absurd.
I, com no, des del present: punyent, plaent,
agosarat, tendre, encisador, enigmàtic, cruel.
Des de la bondat
amb que puc sostenir-me,
des de la maldat que em cal per fer-ho.
Des dels calaixos plens de ramploines.
Des de l'enuig de saber-me aquí,
quan tú ets allà.
Adesiara des de la impotència.
Potser des de la meva dignitat-digna
que no em permet desmoronar-me.
Des dels murs que confegim
absurdament i banal.


T'escric des de la posició caduca
de soldat a la rereguarda;
des de la meva matriu erma,
des del plor.
Àdhuc des de la meva alegria, la meva passió;
des de les rialles i acudits,
des de les genuïnitat de provocar-te
pessigolles al pensament sense tocar-te,
des de la meva fal.lera
per veure't somriure,
des de la meva guerrilla particular
per fer-te feliç.
Per tant, alhora, i tant com m'és possible,
des de la tendresa,
des de l'especial regust de la taronja amarga,
des de l'univers dels sabors.
Des de l'instant que ens vam conèixer,
des del moment
que vam començar a ser estranys.
Ho faig des de la filosofia
que mai no vaig entendre,
des de el llum de la làmpada d'estudi
que ara m'escalfa la mà,
des de la porció de sol que necessito
cada dia al rostre.
T'escric des del caos -que existeix o no-
sovint imaginat i sobredimensionat.
Des de l'horror que sento, la ràbia, la ira,
l'odi, o no.
Des del penediment de sentir-ne tant,
probablement sense raons.
Des de l'equilibri que procuro,
que intento
i no sempre aconsegueixo.
I des de la independència que defenso
de totes totes
i podria qüestionar-se.


Des de la lluna plena que aclapara.
T'escric des de la música i l'aldarull intern
que em provoca,
des de l'alteració i des de l'alternança.
Des del clec de l'encenedor
que podria ser el soroll dels canvis.
Des dels núvols baixos que amaguen estels.
I, ara, estampo grafies i gargots
des de les ganes de fer l'amor,
des del desig acomplert,
des del repòs satisfet.
Des de la poesia i el llenguatge incomprès,
la llengua àvida;
des de les paraules turgents/urgents.
També, però, des de la no- necessitat- de- res
i-poca- cosa- més,
de l'estar i sentir-se anquilosat,
des de la contractura,
des del guix dels dintres.
T'escric i estampo mots
des de les pissarres adolescents
amb declaracions d'amor
i graffittis als túnels espraiats amb convenciment.
Des de la decepció de tot allò
que ens van fer creure i no és veritat;
des de la dificultat de canviar esquemes,
des de la inflexibilitat, i alhora,
des de l'anhel d'arribar a ser contorsionista.
Per tant, des d'aquest circ que adès és innovador,
adés decadent;
des de la incontinència cerebral o neuronal
-digues-li com més et plagui-.
T'escric des de l'impacte que em produeix
una fotografia de nina, la rialla, l'esguard.


Des de la innocència dels anys passats,
des de la infantesa,
des de la permeabilitat de les sensacions,
les emocions, el caliu als porus de la pell,
l'escalfor al moll dels ossos.
Tanmateix des de la cadència musical
d'un temps que ha anat transcorrent,
des del compàs, la coma, la pausa.
O sigui des del meu passat,
des del meu present d'avui i d'ara,
des d'aquest minut precís en que acompanyo
llapis per l'escriptura.
T'escric des del jardí, en el jardí boscà
que ara és meu, ple de bardisses;
des d'aquest anar polint i anar escombrant
les fulles seques
per deixar pas a verd serè que vindria a ser
-a efectes de memòria interiorment confegida-
un verd obert.
Des de la claraboia que no tinc en la realitat,
però sí a la ment
i sovint m'ajuda a agrair del que disposo.
Des del Déu en qui no crec o sí,
i em sembla una parafernàlia inventada
i una juguesca estúpida
per alleugerir les incerteses.
O des del remordiment d'haver-ho escrit.
T'escric de la serenitat que sento,
des de les carícies tèbies,
des d'una cançó de Tom Waits
que em duu a unes sensacions indescriptibles.
Per damunt de tot, però,
voldria fer-ho
des de la finestra oberta,
des de la meva finestra,
des de la meva consciència,
des de la meva consciència de tú.
I, des de la gatzara,
i l'urc curull.

12 de març 2009

99è jocs literaris

De la mateixa manera que cada migdia, quan arribava a casa, amania l’enciam i el tomàquet al seu gust i l’emplatava amb cura de cuiner, disposant fulles de verd primavera i grills de roig-vermell damunt la porcellana, va pensar que li calia esbrinar la manera de recuperar de nou el seu somriure/riure.

Se’n recordà de’n Charlie Rivel. I també dels acords-des-acords de la seva guitarra.

- Aúuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!

I l’udol que ressonava -que ressonava en el seu rostre com una bri de guerra interior- el portà a decidir no treure’s el nas de “clown-pallasso-que t’estima”, fins no endevinar uns llavis amples i amplificats en les rialles de la dona que estimava.

11 de març 2009

Somriures d'avarar




BARQUITO DE PAPEL
Letra de J. Manuel Serrat
Musica de J. Manuel Serrat

Barquito de papel,
sin nombre, sin patrón
y sin bandera,
navegando sin timón
donde la corriente quiera.

Aventurero audaz,
jinete de papel
cuadriculado,
que mi mano sin pasado
sentó a lomos de un canal.

Cuando el canal era un río,
cuando el estanque era el mar,
y navegar
era jugar con el viento,
era una sonrisa a tiempo,
fugándose feliz
de país en país,
entre la escuela y mi casa,
después el tiempo pasa
y te olvidas de aquel
barquito de papel.

Barquito de papel,
en qué extraño arenal
han varado
tu sonrisa y mi pasado,
vestidos de colegial.

Cuando el canal era un río,
cuando el estanque era el mar,
y navegar
era jugar con el viento,
era una sonrisa a tiempo.




(E la nave va... sense banderes)

mart(i)onades a darrera hora

De vegades mar en el desert,
desert dins de l’aigua,
sorra escampada entre les ones,
dunes que brollen dins de l’aire.
I foc.

I sempre damunt de l’escambell.

Voldria veure el desert,
desert de neguits,
i beure en l’oasi.

07 de març 2009

8 DE MARÇ. DIA DE LA DONA TREBALLADORA

En un d'aquests bonics camins pels que passegem, la iruna va penjar una cançó de la lila downs. M'agrada molt com canta i també m'agrada molt el nivell de compromís que assumeix amb la societat mexicana.
Té una cançó que, sempre que l'escolto, em trasbalsa i m'emociona.
Com que demà és el dia de la dona treballadora, vull recordar-me'n també de les dones treballadores violades, desaparegudes i assassinades a Ciudad Juarez. Chihuhaua. Mèxic.
I és que, malgrat que de vegades, pugui caure en el parany de la queixa...em sento tant afortunada!!!





06 de març 2009

EDUARDO GALEANO. El derecho al delirio.

Deliris drets
davant de la finestra.
Reconstruir.




04 de març 2009

POESIES EN PIXELS (III)




Bocí de llum.
Aigua que esboira
alenades.

02 de març 2009

EL TREN

Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.
Así es la cosa
Es curioso ver
como la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.
Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...
Así es la cosa.
Así de simple.
Un día, no lejano
habrá que comenzar
a hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera.

Poema inèdit de Pepe Rubianes
escrit a Etiòpia al juny de 2006

01 de març 2009

Concurs de relats breus de terror d'Hespèria


























Malastrugança


Havia perdut l'enteniment. Volia endreçar miratges dins dels túnels enfosquits dels maons. El ciment li paralitzava l'esguard i esborronava la força.
Un escorpí-somni-malestruc li ensenyava l'agulló de les pors.

Participo al concurs de relats breus de terror.