29 de març 2009

L'Hanami


Pètals, pistils.
Avui jo besaria
el teu color.

...


Pistils com dits
acaronant llavis
en llunyanies.

11 comentaris:

iruna ha dit...

jo també et besaria...

i els dits se'm fan pistils...
i les cuixes, pètals...

(ufff... terrible)

ei... perdona, fanal blau... és un comentari impulsiu... és que m'ha semblat un hanami preciós

bona nit

barbollaire ha dit...

Un haikús que, realment fan venir ganes de besar....


Petonet dolç, nina

:¬)******

Montse ha dit...

se'n diuen hanamis? que ignorant que sóc!

:)

bonic, bonic, bonic!

bon diumenge!

Carme ha dit...

Preciosos!

Jo també us besaria a tots plegats. Això és com una festa d'amics. Bon diumenge.

Marta Rieradevallink ha dit...

Has triat una flor preciosa i la foto magnífica, sembla tant real com si la poguessis tocar i olorar. Perfecte com a complement de la preciosa poesia.

Montse ha dit...

uix, uix, uix... fins ara no he descobert això de l'hanami!

realment, sóc una ignorant!

:DDD

iruna ha dit...

(montse... pos mira que jo: "m'ha semblat un hanami preciós"... a passar vergonya, què hi farem!)

Albert Gavaldà ha dit...

He descobert l’hanami. Però pel que m’ha semblat entendre, no és tant una flor (la del cirerer) com l’època de floriment del cirerer al Japó; i a més, figurativament, l’art de mirar les flors.

El rerefons dels dos haikús (imperfectes) és perfecta i molt ben trobada. En el primer algú besaria (i el condicional dóna un sentit de llunyania o impossibilitat) els pètals i pistils, és a dir, la flor, o el color, com si fos el seu missatge. En el segon, els pistils de la flor, com dits, acaronen els llavis que, des de la llunyania, han volgut besar la flor, el seu color.

Magnífic!

Formalment, sóc un Adepte de l’adaptació formal que Carles Riba va fer del haikú, en disset síl•labes i tres versos plans, és a dir, 4+1/6+1/4+1, on l’1 és una síl•laba tònica. Els japonesos eren molts estrictes en la forma i en el fons del haikú i no veig perquè nosaltres no ho hem de ser. Em sembla que era Oscar Wilde que havia escrit que “en el límits es demostra el mestre”, i encara que no haguem de ser mestres, els límits que ens imposem ens fan excel•lir noi que sigui davant el mirall.

Felicitats,

Corb-Blau.

Albert Gavaldà ha dit...

Voldira dir "on l'1 és una síl·laba àtona", és a dir plana.

fanal blau ha dit...

ozú! quin festival!!!

iruna,

un petó i una abraçada!
no passis vergonya...

barbollaire,

veus com no són haikús?
em sembla que l'Albert m'ho ha sabut aclarir

petons per a tú!

montse,

igno-què?
en tot cas igno-jo...

un petonet

carme,

doncs sí, mira, un festival bonic!
petons per tu també!

Albert,

moltíssimes gràcies pel comentari. És cert, imperfectes, però és el que vaig escriure. En tot cas, m'has aclarit molt i molt bé la forma dels haikús, la qual cosa no vol dir que els propers no continuïn sent imperfectes, però...
M'encantarà tornar a llegir-te!
una abraçada

Gatot ha dit...

als camins hi trobaràs un shin shan que explica lo mateix del Gavaldà tot i que una mica més... o una mica menys tècnic... i fent haikus amb el cul!
:)

jo... n'havia vist a molts blogs però no en tenia ni idea de com anaven fins en shin-shan...

bona nit-matinada!