16 de març 2009

nostàlgies musicals

Introducción: Lam Mim SI7 Mim

Mim Lam
Ya ves, que vamos avanzando, cumpliendo este camino. No lo sé, ya ves.
SI7 Mim MI
Ya ves, que vamos recordando, creciendo hacia el ocaso. No lo sé, ya ves.
Lam Mim SI7 Mim
Ya ves, qué pálidas palabras se pierden en la noche sin hallar solución.
Lam Mim SI7 Mim MI
Ya ves, que hemos ido surgiendo de inciertas y duras voces de desesperación.
LA MI SI7 MI +7
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
LA MI SI7 MI
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.

Ya ves, que fuimos agrietando los muros mantenidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, que estamos añorando unos niños perdidos. No lo sé, ya ves.
Ya ves, qué voces diferentes se cruzan en el alba buscando la verdad.
Ya ves, que fuimos puente herido, de abrazos detenidos, por ver la libertad.
Recuérdame, como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más.
Recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más.

de José A. Labordeta


5 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Crec que no coneixia aquesta lletra, ni aquesta cançó. A vegades em sento superignorant en músiques de tota mena... i no és pas que no n'hagi escoltat! Tota la vida m'ha agradat la música, però no sé és com si foirmés part d'un altre univers al qual tinc un accés limitat... ai què dic? bestieses.

Aquesta lletr a m'agrada molt una nostàlgia que aquest matí em va molt bé. Com la meva. Bon dia i bona setmana!

Anònim ha dit...

jo tampoc la coneixia, carme

aquí podem escoltar-la:
http://www.imeem.com/people/N0507pR/music/f9nwAqpd/labordeta-07-ya-ves/

lo començament, molt bonic... la continuació i el final, més tristos, però una cançó tendra i bonica

bon dia

Anònim ha dit...

i, carme... això que dius dels universos, no em sembla cap bestiesa. les fronteres i determinades polítiques alimenten la divisió entre persones i emocions, com si visquéssem en universos diferents. quina sort poder travessar-les i desfer murs, no et sembla? (quina sort que algunes persones, com vatros, des de fa molt de temps, haguésseu anat desfent fronteres)

una abraçada

fanal blau ha dit...

iruna,

gràcies per l'enllaç...perquè el meu univers i les meves destreses tecnològiques són limitadíssimes i no vaig saber trobar-la.
La tenia al cap, i en un disc de vinil que no puc posar, perquè tinc el plat endreçat esperant que un dia li compri una agulla nova.

carme,

et ben asseguro que jo cada dia faig alguna nova descoberta i també n'he escoltat sempre...

una abraçada a les dos!

horabaixa ha dit...

Hola Fanal blau,

Aquest pas m'estaré per aqui tota la nit.

Feia temps que no sentia aquesta cançó. Les dos estrofes del final, precioses.

Vaig tenir la sort de creuar-me amb J.A. Labordeta de casualitat i vaig tenir la satisfacció de saludar-lo. L'home encara está al.lucinat.