(lluna fotografiada fa 10 minuts)
31 de desembre 2009
30 de desembre 2009
Sense crosses, segur.
Et vaig conéixer…quan fa? sis-set anys? Ben bons.
Tant de bo que ens haguéssim conegut en altres circumstàncies. Però sempre m’he alegrat d’haver tingut el privilegi de conéixer-te.Un vailet desbocat i abocat al límit de les presses, les angoixes i el desconcert.
No pateixis que no explicaré massa cosa perquè semblaria ficció, i jugo amb l’aventatge que ni tu sabràs que t’estic escrivint.
Em plau i em ve de gust.
I, avui, vés, m’ho permeto.
He rebut el teu mail, i el teu sms, ple de faltes ortogràfiques. I, ara, em falta a mi l’ortografía. El saber posar l’accent.
L’accent el tens. I els punts i les comes, i les ganes i el terratrèmol imparable que ha sabut trobar els graus per no devastar.
Segur que acabaràs sense crosses, perquè les crosses més fotudes te les has tret del damunt!
I, quan vulguis, et tornaré a retallar les ungles dels peus…:)
29 de desembre 2009
23 de desembre 2009
21 de desembre 2009
19 de desembre 2009
18 de desembre 2009
Relats Conjunts: Bratislava Christmas Market
BRATISLAVA CHRISTMAS MARKET
- Podem tornar demà i, si vols, t'hi passes la tarda...i jo t'esperaré al ras que fa molt fred! -insisteix- Però ara, anem a casa.
La Zuzana, remuga, perquè no té ganes de deixar de trepitjar el terra enmirallat de llum i vol guarnir la casa, i es mira les paradetes i s'observa l'alè de fum-fred com si fumés quan li surt de la boca, i aixeca el cap per mirar el negre de la nit...i gairebé somnia i desconnecta de la veu que l'empaita. I de la mà que l'estira urpada a la màniga del seu abric.
- Va, si, anem... - respon desganada.
Quan arriben a casa, treu la paperina on li han embolicat alguns ornaments que ha comprat.
Falten només cinc dies perquè arribi el seu fill, que viu i treballa a Barcelona.
Ja descalça, mentre es treu els mitjons i es frega els peus humits i encarcarats per la gelor, s'imagina al llindar de la porta rebent-lo amb l'orujo d'herbes i una llesca de pa amb sal, com es reben els eslovacs.
- La sopa de formatge i els ous farcits, seran a taula - pensa.
16 de desembre 2009
Roda Poètica 2009
Quan arriba l'empenta somrient
d'una proposta,
i et poses a embastar emocions
amb les paraules
cosint punt d'arròs o filades llargues,
descobreixes
un vestit poètic.
Fins i tot molt més enllà dels mots.
Gràcies Carme pel regal i gràcies a tots i totes...pel regal de compartir-lo!
15 de desembre 2009
14 de desembre 2009
11 de desembre 2009
10 de desembre 2009
07 de desembre 2009
06 de desembre 2009
04 de desembre 2009
02 de desembre 2009
01 de desembre 2009
28 de novembre 2009
Si us ve de gust...
i com no...
...acabo d'arribar d'escoltar-lo, en directe, en un concert-trobada emocionant...
Quin regalet que ens has fet...
Gràcies Paco!
26 de novembre 2009
Per la Berta
Llàstima de no haver tastat
el plaer que et corresponia,
el fugaç mos de les hores dolces.
Mentre eres,
tot i ser distinta,
regalaves mirades
directes a l'ànima.
Desgavellava tanta força,
tanta insistència.
Gairebé sense ser-hi.
Però hi eres.
I tenies, afortunada,
quatre mans tendres i àvides
que t'acaronaven.
Privilegi diàfan.
A mi també m'hagués agradat
besar-te sense por.
Quan eres,
no en vaig saber.
25 de novembre 2009
22 de novembre 2009
20 de novembre 2009
17 de novembre 2009
08 de novembre 2009
03 de novembre 2009
Una proposta de Relats Conjunts: Mundos paralelos
La mare era una artistassa amb “los papeles pintados”. Ella, que havia estat deixeble d’en Ràfols Casamada, ens demanava que l’acompanyéssim a la botiga de la Via Laietana a triar el que havia de ser el nou paisatge de pared. Nosaltres, poc estàvem per la feina, i ens entreteníem al vestíbul de l’aparador jugant, o fent-nos la guitza riallera dels menuts.
Quan arribàvem a casa, venia el mesurar des del sostre al sòcol, comptabilitzar quàntes tires sortirien de cada rotlle, tallar-les a mida, preparar la cola d’empaperar (llefiscosa), posar a dormir arran de terra el paper per ben pringar-lo amb el pinzell (el passadís era estret i a casa érem colla i moguts), enfilar-se a l’escala (i l’au…va!, dóna’m, ajuda, aguanta…no estiris…i anar acaronant amb les mans ben netes perquè no quedessin ni butllofes ni plecs…).
Aquell dia,, ho recordo, quan va entrar el pare a l'habitacioneta, se li van obrir els ulls com a plats, i va preguntar-li:
- Vols dir que no és una mica extremat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)