Una proposta de Relats Conjunts: Mundos paralelos

La mare era una artistassa amb “los papeles pintados”. Ella, que havia estat deixeble d’en Ràfols Casamada, ens demanava que l’acompanyéssim a la botiga de la Via Laietana a triar el que havia de ser el nou paisatge de pared. Nosaltres, poc estàvem per la feina, i ens entreteníem al vestíbul de l’aparador jugant, o fent-nos la guitza riallera dels menuts.

Quan arribàvem a casa, venia el mesurar des del sostre al sòcol, comptabilitzar quàntes tires sortirien de cada rotlle, tallar-les a mida, preparar la cola d’empaperar (llefiscosa), posar a dormir arran de terra el paper per ben pringar-lo amb el pinzell (el passadís era estret i a casa érem colla i moguts), enfilar-se a l’escala (i l’au…va!, dóna’m, ajuda, aguanta…no estiris…i anar acaronant amb les mans ben netes perquè no quedessin ni butllofes ni plecs…).

Aquell dia,, ho recordo, quan va entrar el pare a l'habitacioneta, se li van obrir els ulls com a plats, i va preguntar-li:

- Vols dir que no és una mica extremat?