14 de març 2009

Retalls sense retocs





T'escric
des de la nit, des del silenci,
o bé des del matí, la tarda o el capvespre;
des d'aquí que és on sóc ara,
tal vegada des de més lluny;
ho faig pensant que avui no he fet la compra
i estan restant les provisions de tabac;
t'escric des del compàs absolut de qui estima,
també des de la necessitat,
des de l'absurd, la solitud, el pensament
monocrom.
Des de la gatzara i l'emoció curulla,
des del sentiment, des de les emocions,
des de les ganes-boges-de,
des de la manca de rancúnia.
També des del desconcert,
des de l'improvització d'aquest instant
que no m'és fàcil ni lleuger;
des d'aquesta darrera lectura que m'ha fet delirar,
des de l'emprenyada que m'acompanya
si no t'escolto la veu,
potser des de l'oblit que sento, o potser no.
Des del desig que no sento,
o sento i m'urgeix massa.
T'escric des d'una Nova York
on encara hi havien Torres Bessones;
des d'una piltrafa de país
on cada cop es perd més el sud,
també des d'un país bonic, des d'un carrer desert.
Si cal, però, des del desencís, el malentès,
i el feixuc pes d'allò que no voldríem.
Des de la manca de valors,
des del superàvit de ganes de fer i fer millor.
T'escric des d'un ordinador obsolet
que encara estic pagant,
des d'un teclat inversemblant als meus dits.
Ho faig des de la nostàlgia que em provoca
la darrera fotografia que vam fer-nos,


des del llac, des de l'arbreda, des dels matolls
que van presenciar petons i abraçades.
Des de la tristor,
des de la tristesa de saber-te trist,
des del teu cant silenciat, des de la buidor,
des de la meva.
Des de el llum de l'estudi que s'ha fos
i m'ha deixat a les fosques,
des de l'obscuritat i la fondària que em paralitza.
T'escric des de l'amor, des del desig,
des del plaer que tantes vegades hem gaudit,
des de l'orgasme que ens fa tocar cel
i de vegades no toquem.
Des de les esgarrifances que em provoca
tocar amb els dits
algunes pintures a l'oli;
també des del col.lapse que infereix
una lectura de premsa.
Des de la poesía amb la que vull conviure
i intimar.
Ho faig des de la mort que desconec
però he olorat i l'he escoltada.
Tal vegada des del dolor que es representa
cosí-germà de la riota descontrolada i folla;
des de l'absurd.
I, com no, des del present: punyent, plaent,
agosarat, tendre, encisador, enigmàtic, cruel.
Des de la bondat
amb que puc sostenir-me,
des de la maldat que em cal per fer-ho.
Des dels calaixos plens de ramploines.
Des de l'enuig de saber-me aquí,
quan tú ets allà.
Adesiara des de la impotència.
Potser des de la meva dignitat-digna
que no em permet desmoronar-me.
Des dels murs que confegim
absurdament i banal.


T'escric des de la posició caduca
de soldat a la rereguarda;
des de la meva matriu erma,
des del plor.
Àdhuc des de la meva alegria, la meva passió;
des de les rialles i acudits,
des de les genuïnitat de provocar-te
pessigolles al pensament sense tocar-te,
des de la meva fal.lera
per veure't somriure,
des de la meva guerrilla particular
per fer-te feliç.
Per tant, alhora, i tant com m'és possible,
des de la tendresa,
des de l'especial regust de la taronja amarga,
des de l'univers dels sabors.
Des de l'instant que ens vam conèixer,
des del moment
que vam començar a ser estranys.
Ho faig des de la filosofia
que mai no vaig entendre,
des de el llum de la làmpada d'estudi
que ara m'escalfa la mà,
des de la porció de sol que necessito
cada dia al rostre.
T'escric des del caos -que existeix o no-
sovint imaginat i sobredimensionat.
Des de l'horror que sento, la ràbia, la ira,
l'odi, o no.
Des del penediment de sentir-ne tant,
probablement sense raons.
Des de l'equilibri que procuro,
que intento
i no sempre aconsegueixo.
I des de la independència que defenso
de totes totes
i podria qüestionar-se.


Des de la lluna plena que aclapara.
T'escric des de la música i l'aldarull intern
que em provoca,
des de l'alteració i des de l'alternança.
Des del clec de l'encenedor
que podria ser el soroll dels canvis.
Des dels núvols baixos que amaguen estels.
I, ara, estampo grafies i gargots
des de les ganes de fer l'amor,
des del desig acomplert,
des del repòs satisfet.
Des de la poesia i el llenguatge incomprès,
la llengua àvida;
des de les paraules turgents/urgents.
També, però, des de la no- necessitat- de- res
i-poca- cosa- més,
de l'estar i sentir-se anquilosat,
des de la contractura,
des del guix dels dintres.
T'escric i estampo mots
des de les pissarres adolescents
amb declaracions d'amor
i graffittis als túnels espraiats amb convenciment.
Des de la decepció de tot allò
que ens van fer creure i no és veritat;
des de la dificultat de canviar esquemes,
des de la inflexibilitat, i alhora,
des de l'anhel d'arribar a ser contorsionista.
Per tant, des d'aquest circ que adès és innovador,
adés decadent;
des de la incontinència cerebral o neuronal
-digues-li com més et plagui-.
T'escric des de l'impacte que em produeix
una fotografia de nina, la rialla, l'esguard.


Des de la innocència dels anys passats,
des de la infantesa,
des de la permeabilitat de les sensacions,
les emocions, el caliu als porus de la pell,
l'escalfor al moll dels ossos.
Tanmateix des de la cadència musical
d'un temps que ha anat transcorrent,
des del compàs, la coma, la pausa.
O sigui des del meu passat,
des del meu present d'avui i d'ara,
des d'aquest minut precís en que acompanyo
llapis per l'escriptura.
T'escric des del jardí, en el jardí boscà
que ara és meu, ple de bardisses;
des d'aquest anar polint i anar escombrant
les fulles seques
per deixar pas a verd serè que vindria a ser
-a efectes de memòria interiorment confegida-
un verd obert.
Des de la claraboia que no tinc en la realitat,
però sí a la ment
i sovint m'ajuda a agrair del que disposo.
Des del Déu en qui no crec o sí,
i em sembla una parafernàlia inventada
i una juguesca estúpida
per alleugerir les incerteses.
O des del remordiment d'haver-ho escrit.
T'escric de la serenitat que sento,
des de les carícies tèbies,
des d'una cançó de Tom Waits
que em duu a unes sensacions indescriptibles.
Per damunt de tot, però,
voldria fer-ho
des de la finestra oberta,
des de la meva finestra,
des de la meva consciència,
des de la meva consciència de tú.
I, des de la gatzara,
i l'urc curull.

7 comentaris:

Gatot ha dit...

et llegeixo i em descobreixo, descobreixo gent que conec i coneixes i penso si t'hauran fet confidències, si els/les estimes i coneixes com jo... et descobreixo humana i plena... descobreixes el món en els sentiments viscuts millons de vegades per millons de persones i sempre individualitzats...

acabat de llegir, he pensat... aquest post és una putada... què més es pot escriure des del sentiment?

segurament som milers que podem sentir semblant iq uasi segur que només alguns podeu fer la màgia de lligar-ho així...

gràcies per dir el que mai podré escriure...

un somriure plàcid

Montse ha dit...

ostres...
jo també m'hi veig... tots en algun moment de la nostra vida hem tingut aquests sentiments.
I també t'agraeixo que em deixis llegir allò que mai no sabré escriure.

una abraçada

iruna ha dit...

fanal blau...

jo no podria escriure des de tot això que expliques, sobre tot perquè no sóc tu, i també perquè moltes d'estes situacions i emocions no les he viscut (moltes persones sí, i això fa que vos comprenguésseu especialment), i algunes altres no les visc de la mateixa manera. però m'agrada molt com ho has escrit, i per a mi és emocionant acompanyar-te, llegint-te mentre intentes abocar tantes coses, "sense retocs", tot i sentint-me'n tan lluny.

una abraçada, fanal blau

barbollaire ha dit...

M'encanta veure aquest post a casa teva...
Coincideixo amb en Gatot què, un cop llegit, què més i de quina manera es pot escriure sobre sentiments?

És bo, bell, dur, tendre, dolç fins el dolor.

I encara recordo la "vida" tan efímera que va tenir al Lloc.

M'encanta i m'entendreix que t'hagis decidit a "desmelenar-te" d'aquesta manera.

És una obra mestre, amor. Però això ja ho saps amb escreix.

Gràcies per aquest regal, per tu, pels blaus, per la paciència...

T'estimo...

Un petó dolçament blau, nina

Carme ha dit...

He llegit, ràpidament amb impaciència. He rellegit com s'escau fer-ho sobretot amb els poemes. M'he entendrit una vegada i una altra. Les teves paraules em toquen ben endins. Llegeixo els comentaris, tots m'agraden també.

Tenia la temptgació de passar de puntetes, sense fer soroll, però em costa escriure i em costa deixar d'escriure. Les complicitats, les proximitats són massa importants per a callar-les.

M'agrada llegir-te, m'agrada ser-hi. Per dir-ho més exacvtament m'agrada llegir-vos. Em sento feliç de poder-hi ser. Una abraçada ben sincerament forta.

fanal blau ha dit...

Gatot,

fa una pila d'anys va sortir a raig, i moltes temporades he pensat que m'havien tancat la clau de l'aigua.
No sempre m'és fàcil deixar-me anar...
I...se m'haurà dibuixat, també, un somriure plàcid!

Montse,

de quina altra manera podem llegir-nos?
una clucada d'ulls!

Iruna...
doncs...gràcies sinceres per aquesta companyonia tant dolça!

Miquel Àngel,

gràcies per les empentetes!
Qué te voy a decir que tu no sepas!

Carme,

Gràcies per passar de puntetes amb una sintonia tan harmoniosa.

Abraçades des dels finestrals!

horabaixa ha dit...

Hola Fanal blau,

Ha valgut la pena seguir mirant enrrera.

He quedat sense paraules. Ara mateix no puc dir res.