A la llum d'un fanalet: EDUARDO GALEANO. El derecho al delirio.

06 de març 2009

EDUARDO GALEANO. El derecho al delirio.

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...: I d'això se'n diu deliris...
Que bonics, doncs els deliris!
Reconstruir, quanta falta fa.
Reconstruir-nos a nosaltres mateixos, reconstruir els somnis, reconstruir les famílies, reconstruir les col·lectivitats, els països. Tot s'hauria de reconstruir de nou.; 6 de març del 2009, a les 20:35
Lliri blanc ha dit...: Preciosos aquests deliris!

Gràcies per la teva visita i les teves paraules.
He llegit el post sobre la RODA i m'ha commogut.
Per cert fa 15 anys ella ha trobat una amiga vertadera i tu també.
El meu tenia 13 anys i va arribar a casa nostra quan va morir el meu pare.
Ens queden els bons records

Una abraçada; 6 de març del 2009, a les 21:34
Anònim ha dit...: ¿y si, en lugar de la televisión, el ordenador se convirtiera en el miembro más importante de la familia...? ¿continuaríamos "delirando"?
(no sé si escriure-ho així o directament en present i en futur)

parece "¡imposible!" que esto pueda suceder... ¿y sucedía con la televisón? me parece que un poco de posible... y un poco de que no.

"delirar"... potser ho fem "per necessitat", impulsivament, compulsivament... i em pregunto fins a quin punt no fem de la mateixa manera "no delirar".

m'ha sorprès lo final: "la noche, como si fuera la última, y el día, como si fuera el primero"

m'agrada... però també em tranquil·litza "delirar" que vivim entremig.

"deliris drets", fanal blau? podria ser una manera diferent de somiar els "drets humans", fent-los menys "ideals", més comprensibles, més propers... potser més possibles.

(buffff....... empanada mental)

una abraçada; 6 de març del 2009, a les 22:28

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)