06 de març 2009

EDUARDO GALEANO. El derecho al delirio.

Deliris drets
davant de la finestra.
Reconstruir.




3 comentaris:

Carme ha dit...

I d'això se'n diu deliris...
Que bonics, doncs els deliris!
Reconstruir, quanta falta fa.
Reconstruir-nos a nosaltres mateixos, reconstruir els somnis, reconstruir les famílies, reconstruir les col·lectivitats, els països. Tot s'hauria de reconstruir de nou.

Lliri blanc ha dit...

Preciosos aquests deliris!

Gràcies per la teva visita i les teves paraules.
He llegit el post sobre la RODA i m'ha commogut.
Per cert fa 15 anys ella ha trobat una amiga vertadera i tu també.
El meu tenia 13 anys i va arribar a casa nostra quan va morir el meu pare.
Ens queden els bons records

Una abraçada

iruna ha dit...

¿y si, en lugar de la televisión, el ordenador se convirtiera en el miembro más importante de la familia...? ¿continuaríamos "delirando"?
(no sé si escriure-ho així o directament en present i en futur)

parece "¡imposible!" que esto pueda suceder... ¿y sucedía con la televisón? me parece que un poco de posible... y un poco de que no.

"delirar"... potser ho fem "per necessitat", impulsivament, compulsivament... i em pregunto fins a quin punt no fem de la mateixa manera "no delirar".

m'ha sorprès lo final: "la noche, como si fuera la última, y el día, como si fuera el primero"

m'agrada... però també em tranquil·litza "delirar" que vivim entremig.

"deliris drets", fanal blau? podria ser una manera diferent de somiar els "drets humans", fent-los menys "ideals", més comprensibles, més propers... potser més possibles.

(buffff....... empanada mental)

una abraçada