Per la Roig, el deu.

Estimada Montserrat,

Just estrenar el novembre, et vaig escriure, pensant en avui. No sé què haurà passat, o sí que ho sé; que la lletra va quedar malendreçada a l’escriptori i arrossegant d’altres arxius, devia anar a parar, dissortadament,  a la paperera de l’ordinador.

Però, no em fa mandra, tornar-hi. Com tampoc em fa mandra rellegir-te i retrobar-me de tant en tant amb les teves paraules que van lligades, estretament, a la meva vida.

Un dia deu de fa vint anys, estava a casa. En un pis petit de l’Eixample, relativament a prop de la casa que em va veure néixer, també al cor d’aquest barri. Temps després vaig fugir d'aquesta Barcelona nostra.

La ràdio anunciava la teva mort, i em vaig desmuntar, perquè la teva hora violeta, el temps de les cireres, el Ramona, adéu, l’agulla daurada, l’òpera quotidiana, i el cant de la joventut, acompanyaven des dels 80 la meva estança i el meu camí, i malauradament, a l’altra casa, també s’olorova la mort de ben aprop. Una mort que sabem que sempre arriba, però que de vegades té massa pressa i és un estilet clavat al bell mig de l’ànima.

Mira que n’han passat d’anys, dues dècades, però deixa’m que et digui que tot i tant temps,, sempre que entro en una llibreria i topo amb tu, o m’acosto als prestatges a buscar algun dels teus llibres, o parlem de tu amb qui també estima la literatura, segueixo sentint que continúes formant part del meu paisatge íntim i familiar.

I, deixa’m que et digui i confessi que t’estimo, i que no en té res de mentida.