28 de novembre 2011

La tristesa del 28


Torno de París
en un wagon lits
enfilada en una llitera
que és, per a mi,
un abisme.
Els ovaris
extremen el dolor
fins a la punta dels dits
de peus i mans
i grimpen,
a falta d‘aire net,
fins a la gola
per  a avortar el plor.
La meva ànsia
de veure’t
ennuega la nit,
i quan arribo,
la dissort
del ja no hi ets.
Torno a París,
mil vegades,
per esborrar
els rastres de
de la tristesa
i m'hi reconcilio.

27 comentaris:

Barbollaire ha dit...

carinyo, un petó infinit...

Tu i París no us mereixeu, de cap de les maneres, aquesta relació de tristesa.
Irrellevant com sóc, m'has fet pensar en aquell títol:"Bonjour, tristesse", malgrat no té res a veure.

Torna mil vegades més i canvia la tristesa per melangia, per record...
trepitja mil vegades més les llambordes del Marais, o del Latin...

Escolta la Seine sota un pont... i quan creguis que ja no pots més... somriu...
perquè, de quina manera seràs més aprop que amb us somriure...

(quin rotllo més tonto t'he deixat anar, oi?...)
Bona nit, trasto..
t'estimo
Un petó...

Judit ha dit...

Fanalet, no ploris perquè s'acabat, somriu pq un dia va ser...
I sempre et quedarà París!

GEMMA ha dit...

Reconciliar-se allibera, i arribarà el teu moment de sentir-te en pau amb cert passat.

Bon dia de dilluns, fanalet!

Petons

El porquet ha dit...

Després del meravellós comentari d'en Barbo gairebé no m'atreveixo a dir res més. M'ha posat la pell de gallina, el seu comentari, i el teu post.

Només encerto a dir que no estiguis trista fanalet, o estigues-ho el mínim possible. M'encanta com ho ha dit en Barbo, canvia la tristesa per melangia... i després per un somriure càlid.

Un potxó ben tendre!

Carme ha dit...

Doncs, sí, torna-hi i torna-hi, preciosa! I segur que t'hi reconcilies.

Un poema molt intens, fanalet.

Una abraçada, així ben forta.

Pilar ha dit...

Sempre hi ha un racó on guarir-nos. És el "nostre" racó i ningú el coneix. Allà podem complir els nostres somnis.
Una abraçada, Fanal Blau.

Carles Casanovas ha dit...

Abans, quan era jovenet i estimava estimar, vaig anar a Paris cercant un amor. I vaig trobar una amiga per mai i per a sempre. El seu record ha romàs en mi, fins i tot després de la seva mort. En els trens de la SNCF, sobre les finestres hi dèia:
- Sei pericoloso sporgersi, hem sonava a paraules màgiques...com Abra cadabra...son tonteries meves.

Núr ha dit...

He notat la pressió al ventre d'aquesta tristesa que expresses... Uns versos molt intensos!

Anònim ha dit...

ELS MEUS ULTIMS DIES D'ESBARGOR COMPARTIT AMB EL MEU AMOR,TAMBE VAN SER A PARIS......UN ABRIL ENLLAGANYAT I FRED,...TRENTA ANYS DE VIURE JUNTS....RETROBAR LES NOSTRES ETERNES RUTAS LITERARIES SOTA LA PLUJA....
AQUELL JULIOL,ELL VA MARXAR PER SEMPRE...QUASI SENSA UN ADEU....JO NO HE VOLGUT TORNAR A PARIS.
JUGANT AMB BARCELONA

M. Antònia ha dit...

Quin patiment! No ho tornis a fer si us plau! No hi vagis amb llitera. Encara sort que et reconcilies...

novesflors ha dit...

No sé si amb el temps París t'alliberarà de la tristesa o t'entristirà encara més, però (i sóc la tercera a dir-t'ho) canvia la tristesa per melangia, aquesta ciutat bé s'ho val.

Joan Guasch ha dit...

Uuuf! Sota la pell de les paraules s'endevina una gran pena. Però una gran força.

rits ha dit...

torna a Paris i torna descansada. Paris, sempre Paris.
Molts ànims!!

fanal blau ha dit...

Em vaig poder reconciliar amb París.
Aquest intent de poema, parteix d'una vivència, verídica i punyent, però que el temps ha ajudat a reescriure-la sense tant patiment.
Però em venia de gust compartir-lo, com un record intens per a qui, no perquè no volgués, no va poder esperar a marxar abans que jo arribés: la meva mare.
He tornat a la ciutat i mil vegades més, de poder, hi tornaria. Ara sí.

rits,

segur que hi tornaré!
També és una ciutat que m'ha fet veure el cel!
Gràcies, bonica!

...

Joan,
la pena hi és; sota la pell i a la pell de les paraules és un escrivim les emocions. Ara el record ja no és punyent.

fanal blau ha dit...

novesflors,
hi he tornat; per això vaig escriure el "m'hi reconcilio" i, afortunadament, vaig fer-ho.
La tristesa és ineludible, però és una tristesa més melangiosa.
Gràcies, novesflors!

fanal blau ha dit...

M. Antònia,
t'asseguro que amb llitera no hi he tornat a anar! :)
Una abraçada!

fanal blau ha dit...

JUGANT...
PUC IMAGINAR-ME COM HAVIA DE SER DE DUR PER A TU I TAMBÉ PUC ENTENDRE QUE TU NO VULGUIS TORNAR A PARÍS.
JO HAVIA DE TORNAR-HI PER DESFER-ME'N D'AQUEST SENTIMENT DE "CULPA" QUE NO SERVEIX PER A RES!
DONA BONICA...EM SAP GREU SI HE DESPERTAT LA TEVA TRISTESA...
UNA ABRAÇADA MOLT MOLT GRAN!

fanal blau ha dit...

Núr,
doncs ara, fins i tot em sap molt de greu que m'hagis llegit...res de pressions...que l'Espartacus necessita un espaiet al teu ventre ben esponjat i relaxat!!!
Quina alegria! Ara vindréa felicitar-te!
Me n'alegro de tornar a veure't rondant per aquí amb aquestes bones noves!
Una abraçada gran!!!

fanal blau ha dit...

Carles,
jo crec que sempre sempre continuaré estimant estimar!
Hi ha records que romanen per sempre.
Salutacions!

fanal blau ha dit...

Tens tota la raó, Pilar, sempre hi ha aquest racó. Fins i tot, allí, vaig poder descobrir-ne un.
Una abraçada i gràcies!

fanal blau ha dit...

Gràcies, Carme!

fanal blau ha dit...

El mínim possible, porquet!
I rebo el teu potxó tendre!
Gràcies, noi!

fanal blau ha dit...

Gemma,
ara jo ho estic; tot i així com deia hi ha tristeses amb una certa latència que no crec pas que haguem d'ignorar-les.
Però estic d'acord amb tu, reconciliar-nos ens allibera del que ens pesa.
Un petó ben ben dolç!

fanal blau ha dit...

Judit,
voldria que se m'entengués, perquè jo reivindico el poder plorar i el poder estar trist, de la mateixa manera que estic d'acord amb tu amb el que es transmet amb les teves paraules.
I sí, sempre quedarà París com una ciutat especial, gairebé feta per estimar i sentir-se'n.
Un petó agraït!

fanal blau ha dit...

Estimat barbollaire...
al teu costat les tristeses desapareixen...
Mil petons i una abraçada estimadora!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Fanalet és un record trist, però jo diria, plora sempre que el sentiment no pugui aturar el devessall de llàgrimes, però al mateix temps dóna gràcies perquè la vas tenir al teu costat...
Segur que l'alegria d'una ciutat com Paris , farà que de mica en mica els records es vagin endolcint i t'hi acabaràs reconciliant...
Un petó,
M. Roser

Alba ha dit...

Arribo a casa i veig tot de posts tristots... què passa avui??

Torna a Paris les vegades que calguin Fanalet!! I canvia la tristesa per un somriure... que sempre és molt millor. Per molt que costi no podem anclar-nos en aquest sentiment.... que fa massa mal.

Un petó gegant!!