03 de maig 2014

El cel clar, ben blau.


El cel clar, ben blau.
Alguna taca blanca nuvolenca
que hipnotitza quan en segueixes
el moviment constant,
ara cap aquí, ara cap allà.
Com un neguit de temps.

El pensament,
ratxes de vent tramuntanat,
voleia amb la fragilitat d'un pètal.
El sol fa d'abrigall
de les esgarrifances.

6 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Flors que semblen núvols, pètals blancs enmig del cel blau.

Fita

Carme ha dit...

El meu pensament s'encaixa còmodament dins dels teius versos, atramuntanat, ta,bé. Amb la fragilitat d'un pètal...

Núvols viatgen de pressa d'altres a poc a poc...

Una abraçada, preciosa

rits ha dit...

Aquests dos dies el cel ha estat tan intens que fins i tot feia una mica de mal de mirar-lo. Tan blau i el blanc, que et demana apassionar-se

novesflors ha dit...

Abans sempre quedava hipnotitzada pels núvols, hauré de recuperar aquest costum...
M'agrada molt aquesta comparació del pensament amb les ratxes de vent, i amb els pètals que hi voleien.

novesflors ha dit...

Abans sempre quedava hipnotitzada pels núvols, hauré de recuperar aquest costum...
M'agrada molt aquesta comparació del pensament amb les ratxes de vent, i amb els pètals que hi voleien.

Olga Xirinacs ha dit...

Vaig escriure "El maestro de nubes" i me les sabia totes... però algunes les oblido.