Recullo l’estiu
Fa una estona,
plegava la tovallola que fa prop de trenta anys
em va regalar la mare,
un xic d’amagatotis
del pare qui, de saber-ne el preu,
hauria dit que era un dispendi prescindible.
Ella, però, em va veure els ulls
acaronant el tacte avellutat,
-que hores d’ara ha perdut amb l’ús
i les rentades-, per contra més gustós a la pell,
original i diferent de la resta de tovalloles de platja,
sense àncores ni motius mariners, ni ratlles insulses.
Me la va comprar.
La mare, tenia aquesta complicitat amb nosaltres
i la fal·lera de veure’ns contents.
Els capricis que no es permetia, per a ella, en feia
-amb mesura- una excepció per als altres.
Serà, doncs, una tardor més sense la carícia de les seves
mans, suaus,
però amb la moixaina present que ens empara l’ànima.
17 comentaris:
que bonic, Fanal,
i quanta tendresa!!
És com si en guardar-la, cada cop que la plegues, el tacte et retornés les seves mans. Jo també guardo roba per aquest mateix motiu. És curiós com els sentits ajuden a teixir i conservar records.
Les mares, són tan sacrificades...
Segur que la tovallola guarda la suavitat de les seves mans i el caliu del seu cor...
Petonets.
Un record preciós... Com s'enyoren les moixaines de la mare, per sempre. Molt tendre, estimada.
Que feliç estaria, la teva mare, si sabés que la tovallola que et va comprar 30 anys enrere t'ha dut a compondre aquest poema tan ple de tendresa...! Diu molt de tu, saber apreciar aquests detalls fets amb el cor.
Una abraçada!
Un record silenciós que t'acarona.
Un potxó.
Ai, aquestes mares tan dolces, tan amoroses. Ens deixen, però ens envolten els records dels instants compartits, plens de tendresa, de complicitat.
Jo també recordo sovint a la meva tot i els anys que fa que l'he perdut.
Una tovallola que avui eixuga un parell de gotes d'aigua salada. I no és aigua del mar.
Una abraçada amb la tovallola sobre les espatlles.
:¬)*******
sempre hi ha alguna cosa material que ens acosta als records de qui ja no hi és.
Jo també conservo una tovallola de platja que em va regalar quan tenia set o vuit anys.
La tardor sempre arrecera, i les mares, presents o en el record, sempre caben en aquest recer.
Es preciosa aquesta entrada. Els hi devem tant a les mares! Està bé mantenir aquests records i agrair els detalls. Quina manera més tendra fer-ho amb entrades al blog com aquesta teva.
Preciós! M'ho haurè de fer mirar. Si d'aquí a uns anys a la meva filla se li ocorre fer una poesia així, aquest record tan càlid que expresses, jo seria la figura del pare una mica garrepa...
Ho has descrit molt bé, es toca la tovallola, i en això, precisament, hi ha el mèrit de la poesia: comunicar, fer que qui llegeix també arribi al toc gastat i al record de la mare.
Que tinguis una bella tardor.
♥
La tovallola romandrà estojada fins l'estiu que ve, és cert... però els records, que guardan l'essència de la vida, suraran per sempre més!
Un versos molt bonics, fanalet!
Molt maco i entranyable Marta
Publica un comentari a l'entrada