06 de gener 2010

Un sis de gener d'un seixanta i...




Un sis de gener d’un seixanta i…

L’emoció i l’insomni  infantil de la nit de reis, no treia energia perquè, tant bon punt començava a aclarir, anéssim a donar la tabarra als pares, una mica esperitats-esvalotats,  amb l’au va, vinga a a a de la cantarella…lleveu-vos!!!, mentre estiràvem llençols, els agafàvem les mans per incorporar-los. Però val a dir que mai no ens ho van posar massa difícil.

La porta del menjador, estava tancada. Una porta de dues fulles, de les dels pisos antics amb balcó i galeria i un passadís, que de petits ens semblava llarg, i de grans se’ns ha fet una mica més curt i estret.

Els vidres, biselats, permetien intuir siluetes d’objectes damunt les cadires o el sofà, on la nit abans havíen quedat, això si, les sabates ben enllustrades.

Abans de sopar el pare feia una crida general al betum i al raspall de les sabates i ens tenia a tots amb l’intent de fer-ne -de les sabates d’escola atrotinades i gastades de la sola-  pràcticament un mirall.

Cadascú tenia el seu espai assignat, deien que era la manera de facilitar la feina a Ses Majestats els RRMM de l’Orient, per a no crear confusió a l’hora de dipositar correctament les comandes dels nostres desitjos.

Encara amb pijames i bates, feiem la cúa davant la porta per rigorós ordre d’edat, de més petit a més gran, amb una sola excepció: la iaia, que vivia a casa, era la primera. Per ser iaia tenia aquesta prebenda. I quan el cap de cúa donava la consigna de podeu obrir! avançavem en la minsa corredissa cap al nostre espai màgic. De la cadira despullada de la nit, als regals embolicats.

Aleshores, desfer els embolcalls del que havíem escrit a les cartes. Alguns desitjos satisfets, d’altres no; com en la vida. I mitjons, calces i calçotets, samarretes de felpa…(anys després a les noies ens portarien el sostenidors, i als nois les primeres corbates…). Colònies, sabons, carmanyoles, els plumiers.

I vinga va…anem a esmorzar que a les dotze hem d’estar a casa els tiets!
I l’esmorzar, especial, de xocolata desfeta. I les presses per vestir-se al menjador mentre anavem mirant i remirant-ho tot.

Posa’t els mitjons i calçat, ves a pentinar-te, vine que et desenredo els cabells…va…espabila…
Emocions i somriures i alguna que altra frustració. D’estretors compartides, però ben amanides amb tendresa i tot l’esforç dels qui havien estat els veritables impostors de Ses Majestats els RRMM de l’Orient.
Amb la clenxa ben feta, ens entaforàvem tots (i érem colla) en un Gordini blanc del qual , encara en conservo, no sé per què, la matrícul·la.

11 comentaris:

Rita ha dit...

Que tendre, fanal... M'has ben estovat!
Bons Reis!

Elvira FR ha dit...

M'ha agafat un atac de nostàlgia de voler tornar a la infantesa i poder rememorar no el mateix però molt semblant...molt emotiu fanal blau! ai.....sospir.....

Cris ha dit...

Aissssssssssss, que rebonic Fanal.... M'has enyorat.... petons reina, escrius i expliques d'una manera fantàstica!! passa un molt bon dia de reis :) petons dolços!

novesflors ha dit...

Ah, els records de la nit de Reis (nosaltres obríem els regals el dia 5 a la nit)...

FELICITATS PER UN ANY DE BLOG. Ens has deixat paraules, imatges i la teua companyia. Tot meravellós.

- assumpta - ha dit...

M'has fet fer un viatge en el temps... ho he recordat tot, fins hi tot el detall de la doble porta... tot!
Nosaltres a casa, però, només érem dos germans.
Gràcies per tornar-me a fer present aquest tresor!
Que la màgia et segueixi seduint sempre, Fanalet!
=)

rebaixes ha dit...

Quan la font raja
és que té ànima...
De bota el vi ranci
beu-ne fins que et cansi...
Blocaire invisible
regals d'impossible...
Això és l'Everest,
qui és que puja més.
Heu fet bona solfa
de tovalló i de bova
Relaxeu-vos i calleu
vostre treball pareu
i mireu, mireu, mireu...
El miracle ha fet el mag
en vostres imperials caps
Felicitats a tots
sou els mes grans del mon.
............... Anton.

06 gener, 2010

kweilan ha dit...

Quants records ens porta un dia com aquest! Una abraçada!

Carme ha dit...

has obert la capseta dels records de molta gent... també la meva. Molt tendre i bonic, els reis sempre ens acaben retornant a la infantesa.

La RaTeta Miquey ha dit...

... com s'assemblen tots els records d'aquesta nit. El que expliques sembla que ho hagi viscut.
on 2010

Cèlia ha dit...

Com s'assembla a casa meva, que també erem colla!

fanal blau ha dit...

Quina força pren la infantesa i les petjades que s'hi queden emprentades, oi?

Els millor any per a tots vosaltres!