24 de juny 2010
Desolació
Avui m’he estrenat al sol. Poqueta estona. Havia pensat en anar-hi aviat, però me n’he desdit per estalviar-me el panorama de la platja després d’una revetlla.
Tristament, no me l’he pogut estalviar. A quarts de dues, la sorra era plena de llaunes, ampolles, buides i trencades, capses de coets i trons, deixalles…No m’he pogut descalçar fins arribar arran d’aigua.
Em costa entendre que no puguin anar de la mà una certa disbauxa amb un mínim de respecte. Havia fet i faig la cabra, m’ho havia passat molt bé, havia transgredit, m’havia emborratxat d'emocions-entusiasmes i cerveses, m’havia deixat anar, i a hores d’ara encara m’hi apuntaria; però mai m’hagués quedat tranquil·la marxant d’una platja, d’un bocí de bosc, d’un parc qualsevol, deixant l’espai tant bé o millor de com me l’havia trobat.
Una certa desolació, que m’envaeix.
He optat per abstraure’m amb El silenci dels arbres que va recomanar la Joana en les seves grans joies.
Asseguda arran d’aigua, tenia les paraules, el sol, i la remor del mar.
Aquesta matinada, he escoltat la notícia de Castelldefels i el tren que ha embestit les persones que creuaven la via a quarts de dotze per anar a celebrar la revetlla.
Desoladora notícia. Tristesa. Potser, de no haver succeït, m'hagués mira't la sorra amb uns altres ulls.
Les imatges avui: ni en color, ni en blanc i negre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Sí que és tristíssim tot això que contes, però fixa't, tot són actes inconscients de les persones. No parlem de tragèdies sobtades, sorpresives, ni d'injustícies o accidents sinó de males decisions, d'inconsciències, de qüestions que podríen evitar-se, això és el que més m'entristeix a mi.
Anava a dir una cosa molt semblant a la que ha dit Vida...
tot s'hagués pogut evitar. Tristíssim!
Em fa il.lusió que hagis triat la meva recomanació. Espero que no et defraudi...
La resta que expliques és incivisme i mal sort o inconsciència.
En tot cas una desgràcia la pèrdua de vides humanes.
Una abraçada fanalet
A mi en fa pensar que a poc més de dos-cents metres del tràgic accident la gent estava divertint-se.
Tens raó, Vida. Hi ha coses amb les que si podem decidir i preveure.
Els accidents existeixen, però en funció del què fem,podem minimitzar el risc.
Pel que fa a les restes a la sorra, absolut incivisme i marraneria. Embrutem, i tal com embrutem, podem recollir.
Una abraçada!
Bon cap de setmana, Carme!
Joana,
una "petita joia" com tu dius. M'ha anat la mar de bé posar-la a la bossa
Les teves recomanacions, sempre són molt ben rebudes! I encertades!
Una abraçada per a tu!
Calpurni,
probablement, molts dels que estaven aprop, ni se'n van assebentar.
Jo, no fa massa anys, vaig ser de les darreres de saber d'una gran tragèdia, fins que l'avió no ens va deixar a terra.
Sovint les tragèdies les tenim a ben curta distància.
Una abraçada, Jesús!
Publica un comentari a l'entrada