17 de gener 2011

Mirant arran de mar


A aquestes alçades
mirant arran de mar,
no deixaré que cap senyal
m'indiqui el rumb que he de prendre.
Vull ser mariner en terra
de nusos i àncores,
transparències, líquens i sorrals.
El meu tresor
a les fondàries aiguades
despistades pel brogit.
Arran d'arena.
I per reeixir,
alguna bona estona
de barques, blaus i horitzons,
dibuixats en un bocí.
De vents somniats al sud,
atupant les cabòries.
Veure venir les barques,
des del terrat,
i sense pressa.


6 comentaris:

Carme ha dit...

Només hauríem de seguir els senyals que nosaltres mateixos ens deixem a la vida... com les pedretes que ens senyalen el camí que volem, però a vegades ni els meus propis senyals segueixo.

Ara, m'agradaria veure venir les barques, com tu, des del terrat i sense pressa.

sànset i utnoa ha dit...

Després de mirar-ho i llegir-ho. I des de terra estant, m'he quedat ben tranquil.

*Sànset*

rits ha dit...

mmm, em sembla sentir l'olor de mar i tot!!

preciós!!


això dels liquens sempre em recorda a Antònia Font,....

novesflors ha dit...

Sense pressa. Molta placidesa en les teues belles fotos.

M. Antònia ha dit...

Quines paraules més belles i quines fotografies més boniques!

El porquet ha dit...

Somnis de bell llop de mar. Molt boniques paraules!