07 d’agost 2012

Podria ser demà






Podria ser demà,
però encara és avui
que et telefonaria amb ulls i oïda de nena,
trobant sempre l'abraçada
en la teva veu.
Podria ser demà
i que no fos avui.
Que encara podés fer el gest
de marcar un telèfon,
pessigollejar una carícia,
i trobar-te la veu.
La que fa més i un mes 
que no escolto,
i ressona pels dintres
en cada estrena de dia.


11 comentaris:

Sergi ha dit...

Podria ser el dia que necessitis que sigui per tal que les darreres frases no existissin.

cantireta ha dit...

:*

jomateixa ha dit...

no es pot viure sempre esperant.

El porquet ha dit...

M'ha encantat. És preciós tot i aquesta espurna de tristesa.

Podria ser demà, sí, però mirem que sigui avui, i demà els déus diran...

mar ha dit...

Bonica...
Si fos demà podria ser que haguéssim perdut l'avui a les entranyes i foscors de l'enyor profund...
I no ho hauríem de permetre de cap manera... No?
T'envio un munt d'abraçades per si et poden fer servei per aconseguir transformar aquest neguit en records de vides viscudes intensament.

Petons i somriures!

Carme Rosanas ha dit...

Em deixo acompanyar per aquest record tant tendre, encara que sigui trist.

Sigui avui o demà, espero compartir, aquests sentiments, de prop o de lluny.

T'envio una abraçada molt gran, preciosa!

Elfreelang ha dit...

com cou la ferida oberta de l'absència! escriu que les paraules són el bàlsam que alleugereix el dolor....una gran gran abraçada!

Audrey ha dit...

Preciós i sentit record Fanalet, d'ahir que avui ens fas present.

Abraçada,

M. Roser ha dit...

Les veus estimades, per més temps que passi, sempre ressonen per dintre...
Petonets.

Glo.Bos.blog ha dit...

Records i nostàlgies, que ens acompanyen i que el pas del temps poc a poc anirà endolcint.
Una forta abraçada!

sargantana ha dit...

hi han veus que criden sempre dins nostra...
ni el temps ni la distancia les apagaran mai...