10 d’octubre 2012

Fa dies



Fa dies
que vas envellint,
i, tanmateix jo,
et perdo en la memòria.
Esgrogueïnt-te i en sec
potser mai no vas voler
tenir-ne cura
dels instants eterns
que hauriem pogut
reconvertir en adob,
per veure'ls créixer.
Ben aviat,
només quedarà
un àlbum.





a PG

9 comentaris:

Carme ha dit...

No sé quants dies han passat entre aquestes fotos... però tot s'ha conservat en aquest lloc.

És un indret afortunat!

Alba ha dit...

I els àlbums són grans tresors de la memòria... quan m'hi poso no faria res més que mirar àlbums!

Sílvia ha dit...

Els àlbums també són adobs per a la memòria. Un poema preciós, com l'indret que evoques.

novesflors ha dit...

De segur que les neurones deuen tenir racons destinats als àlbums. No es perden, doncs.

Papallona blava ha dit...

Encara que els rostres s’esvaneixen dins àlbums oblidats, la memòria d’un somriure passat no es pot esborrar de l’ànima.

carina ha dit...

Fanalet, veig que estàs en forma! precioses paraules, muacs!

Drapaire de mots ha dit...

Un bon adob, un àlbum. Em perdo mirant-los, es com mirar un bebè n'observes totes les expressions i mai et canses de disfrutar-los.
Una abraçada.

montse ha dit...

Mirar cap enrera no sempre es gratificant perquè moltes vegades ens fem retrets del que haguessim pogut fer millor...Res no es pot canviar.
Està bé que quedi la imatge en l'àlbum i potser cal girar fulla!!
No se si és massa encertat el meu comentari, però he vist massa tristor en les teves imatges i en les teves paraules.
És tardor i el bosc s'omple de colors!!
Una abraçada.

GEMMA ha dit...

Que bona ets Marta en els teus escrits i composicions, tinc moltes ganes que publiquis algun recull! Vinga, que segur que no sóc la única ni la darrera desitjant-ho.

Petons bonica, bells dies.