28 de gener 2013

Dius que fa fred


Dius que fa fred,
i a estones se'ns congela la imatge
des d'aquest espai que encara em sorprèn,
a mi (tu n'estàs ben avesada),
i que ens permet trobar-nos.
Em mostres les tulipes,
apropes el nas a l'aroma imaginat
que, encara no sé com ha estat,
arriba fins al menjador de casa.
Arronso el meu, i gairebé les toco.

Minut després,
d'aquesta primavera virtual,
gires la pantalla del portàtil viatger,
i obres la finestra per mostrar-me
el carrer nevat fora l'estança.
Tanca, no et refredis.

Prou lluny i ben aprop.

Aquí fa bonança i, aquests dies,
sembla que l'hivern s'amagui.
Sempre són càlides les teves paraules,
i fem, ambdues, que ens abriguin quan cal.

Abans d'anar a dormir,
t'enviaré l'esclat dels ametllers
com un regal-somriure.


(per a tu, Mar)

22 comentaris:

joan gasull ha dit...

la virtualitat escurça una mica les distàncies.....encara que no ho poden omplir tot, és un gran què.

fanal blau ha dit...

Però quan hi ha quilòmetres per en mig, les escurça, i tant!

No m'agradaria gens i mica que sempre fos així, però fan el seu paper.

Parlar amb la meva neboda gairebé com si estéssim assegudes al sofà de casa, m'encanta!
És una de les tantes persones joves i preparades que han tngut que anar a buscar feina fora de casa.
És fantàstic sortir, viatjar, conéixer món i treballar arreu on calgui; és un afegit d'experiència que a mi no em faria res tenir-lo, però no deixa de saber-me greu i m'emprenya que no sapiguem valorar els joves i no se'ls ofereixin alternatives per si volen quedar-se o decideixen marxar. Segurament, amb no massa anys, pagarem un preu molt alt per descuidar-nos-en d'ells.
Gràcies, joan, per escurçar la distància.

Carme ha dit...

Quines fotos de pantalla més maques!

Mare meva i quin somriure!!!

La millor manera d'anar a dormir, amb un somriure com el de Mar.

I amb el teu poema d'esclat d'ametllers.

Bona nit, fanalet. Petonassos estimada!

fanal blau ha dit...

Gràcies, Carme, ja saps que la meva predilecta em té el cor robat!
:)

Que tinguis molt bona nit!

Gerònima ha dit...

Quina Mar més guapa! i que ve poder tenir converses com si fóssiu al sofà de casa!

El porquet ha dit...

Les noves tecnologies no només ens porten coses dolentes. Una de les grans coses positives és aquest estretament de relacions amb els que tenim més lluny i que tant ens estimem.

La darrera foto, amb aquest somriure tan bonic i franc, m'encanta.

Sílvia ha dit...

Preciós, el poema i el motiu. L'última foto és un esclat d'alegria.

Galionar ha dit...

Fantàstiques aquestes noves tecnologies que ens acosten en la distància. Jo, gràcies a l'Skype, puc veure tot sovint el meu fill, jove preparat que ja fa 6 anys que viu i treballa a Irlanda. I és divertit veure la cara de les iaies que no poden comprendre de cap manera com és possible aquest miracle...
Una abraçada!

RaT ha dit...

es que una mica de fred si que fa, si

Glo.Bos.blog ha dit...

Quin miracle aquestes tecnologies que ens permeten sentir aprop gent que estimem i que estan lluny!
Preciós el poema. La teva neboda és una bellesa molt riallera.

Judit ha dit...

Escurçar distàncies, apropar els cors...
El camí que emprenem, sempre serà un bon camí!

Josep ha dit...

Sóc jo l'únic que, darrere d'aquests versos, hi veu una apologia de l'edredoning?

Joana ha dit...

Som uns privilegiats per viure en un moment on "no hi ha distàncies" i on els petons no tenen gust de solitud malgrat que el país estigui capgirat i hagin de marxar.
Quin goig veure'ls els ulls oi?
una abraçada Fanalet!

rits ha dit...

Fins i tot amb una webcam fas fotos precioses. Quin somriure tan bonic i ple de vida!!!

La distància s'apropa, encara que costi.

Olga Xirinacs ha dit...

Flors d'hivern, precioses, i els somriures càlids, encara més.

Laura T. Marcel ha dit...

Tot avança i es compensa per mantenir-nos menys "locus" i perquè en el fons no ens desarrelem. Així, encara que els nostres joves hagin de marxar, els podem tenir ben a prop gràcies a la tecnologia. Clar que no podem sentir la calidesa d'una abraçada i la suavitat d'un petó, però en el fons no ens podem queixar si podem gaudir d'això, sigui com sigui.

Joan Guasch ha dit...

Jo també tinc la filla vivint a l'estranger.
Llegeixo el poema.
Se m'està escapant una llàgrima.
I una altra.

GEMMA ha dit...

Dedicar paraules a aquells que ens nutreixen l'ànima, és un regal que cal compartir. Petons, poetessa!

fra miquel ha dit...

A mi m'agrada la primera imatge. Ja arribarà el dia que puguem enviar olors... Llavors ens semblarà un miracle.
Igual que va haver un dia en que el telèfon era un miracle que et permetia escoltar la veu d'algú que estava a l'altra banda del món, i ara això és normal fer-ho amb el mòbil en qualsevol lloc.
Que passis un bon cap de setmana FANAL BLAU
petó

maijo ha dit...

M'ha sorprès gratament aquest post, el poema, el caliu de la imatge, i aquest somriure tan jove... Hi ha reflectit tot l'amor. T'envio una forta abraçada, malgrat la distància.

ilargia ha dit...

Des d'allà no podia pas escriure't...les tecnologies molts cops ens faciliten la vida i ens proporcionen grans avantatges com el no perdre'ns de vista..tot i així, l'abraçada que et faré aquest diumenge no és comparable a res :) Gràcies per les dolces paraules que em fan sentir forta i estimada tieta predilecta!
Vaig sentir l'esclat dels ametllers a la pell..i fa dos dies el vaig poder acariciar.
Milions de petons! Fins ben ben aviat :)

horabaixa ha dit...

.... molt maco.
Emocions molt tendres