04 de maig 2013

M'allunyo prou


M'allunyo prou
per no destorbar el secret,
la descoberta.
Una formiga fa camí
entre les mans.
Passejo la mirada
que simpatitza
-des de lluny-
amb la troballa.
Exploren la vida
ben a prop. 
Com un cau
que acarona
i els fa-ens fa grans. 
Amb color de somriure.



10 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

El descobriment d'aquelles petites coses que els fa, en fa gran. I sobretot el viure-les en primera persona. Què bonic!

Elfreelang ha dit...

quin goig les descobertes de la infantesa....més poeta, més artista que mai fanal blau, abraçades!

novesflors ha dit...

L'experiència millor amb els fills és (ha estat, perquè ara ja és major) tornar a fer camí, ara amb ells, i redescobrir-ho tot.

Glo.Bos.blog ha dit...

Un mon màgic el dels infants i un poema molt tendre.
Preciós!

El porquet ha dit...

I anar creixent, i anar aprenent. I seguir creixent, i seguir aprenent. Que l'aprendre els farà créixer.

Olga Xirinacs ha dit...

Tinc poca confiança en les troballes dels infants, és a dir, en la seva relació amb el món animal. Sovint martiritzen els animalons: mosques sense ales, sense potes, papallones clavades o empresonades en un pot, pots a la cua dels gats i tallar cues de gats, obrir granotes, robar nius, tallar cues de sargantana, cremar i tirar pedres... ¡buf!

montse ha dit...

Un instant, un color, un somriure
pinya de vida dels anys.

cantireta ha dit...

Un que sé jo també feia pinya. Ara se'n penedeix...

Maco, el poema ;)

Imma ha dit...

Quin goig, Fanalet, trobar-te amb aquests moments de descoberta.
Una abraçada.

Joan Guasch ha dit...

el que es fa difícil és no perdre mai aquesta fascinació per la descoberta a mesura que creixem. La por és abandonar l'explorador que duem a dins escarxofat al sofà.