M'allunyo prou
M'allunyo prou
per no destorbar el secret,
la descoberta.
Una formiga fa camí
entre les mans.
Passejo la mirada
que simpatitza
-des de lluny-
amb la troballa.
Exploren la vida
ben a prop.
Com un cau
que acarona
i els fa-ens fa grans.
Amb color de somriure.
10 comentaris:
El descobriment d'aquelles petites coses que els fa, en fa gran. I sobretot el viure-les en primera persona. Què bonic!
quin goig les descobertes de la infantesa....més poeta, més artista que mai fanal blau, abraçades!
L'experiència millor amb els fills és (ha estat, perquè ara ja és major) tornar a fer camí, ara amb ells, i redescobrir-ho tot.
Un mon màgic el dels infants i un poema molt tendre.
Preciós!
I anar creixent, i anar aprenent. I seguir creixent, i seguir aprenent. Que l'aprendre els farà créixer.
Tinc poca confiança en les troballes dels infants, és a dir, en la seva relació amb el món animal. Sovint martiritzen els animalons: mosques sense ales, sense potes, papallones clavades o empresonades en un pot, pots a la cua dels gats i tallar cues de gats, obrir granotes, robar nius, tallar cues de sargantana, cremar i tirar pedres... ¡buf!
Un instant, un color, un somriure
pinya de vida dels anys.
Un que sé jo també feia pinya. Ara se'n penedeix...
Maco, el poema ;)
Quin goig, Fanalet, trobar-te amb aquests moments de descoberta.
Una abraçada.
el que es fa difícil és no perdre mai aquesta fascinació per la descoberta a mesura que creixem. La por és abandonar l'explorador que duem a dins escarxofat al sofà.
Publica un comentari a l'entrada