06 de juny 2013

Senyora llavors

Senyora llavors,
diumenge esmorzàvem engrunes de sol
i dilluns tot va enfosquir.
Aquest aparellet
amb forma estimadora
es va espatllar saltant-se la normativa
de caducitat,
i ara no hi ha lloc
on tramitar una reclamació,
ni manera possible d'arranjar-lo.
Una mala jugada de la tecnologia humana,
imprevisible, sobtadament ferotge, 
i de vegades enrabiada sense saber el per què.
El per què te tot plegat com deies fa quatre dies.
Quina jugada per a tu,
i quina gran trabanqueta que m'has fet
per no dir-la més gruixuda,
sense desig de fer-me caure.
Estaries disculpada immediatament, si et podés dir amb veu alta
que no m'ho tornéssis a fer mai més,
però he de començar a creure que no serà possible.
Haurem de reinventar un nou llenguatge
-més silenciós i íntim-
pels esmorzars de sol,
per preservar el nostre univers especial
confegit des de fa tant i tants d'anys.
Ara per ara, sé que em serà molt difícil,
però m'hi esmerçaré amb el convenciment
que sempre ens hem viscut, estimant-nos.

La senyora lletres, com deies.

 

12 comentaris:

novesflors ha dit...

El llenguatge silenciós i íntim fa de la pervivència una possibilitat; el vostre univers especial roman en les teues paraules i en els teus sentiments i recordances.

Barbollaire ha dit...

Que trobaràs la manera, estic segur. I gual que sé que (re)trobaràs el somriure.
El teu. El seu.
Perquè, en qualsevol moment, fosc o gris, una paraula, un gest, un record t'omplirà i no podràs fer res més que somriure. O riure a cor que vols.

I aleshores quelcom, com una caricieta màgica, t'il·luminarà l'esguard.

I també sé, perquè si, perquè ho sé, que mai no us heu deixat d'estimar.

Tant de bo jo en sabés tant com tu. Com vosaltres.

Un petó immens i dolç, carinyo.

Carme ha dit...

Aquest nou llenguatge es reinventarà gairebé sol, de mica en mica, en els teus mots i en les teves engrunes de sol.

Sempre penso que morim les persones, però l'amor no mor mai. És com l'energia que es transforma sempre.

Una abraçada tendra i llarga, estimada.

iruna ha dit...

diumenge esmorzàveu engrunes de sol damunt catifes de flors...

per a tu és molt dur, però pensa que ella ha mort feliç i tranquil·la, tapadeta amb la manta, després d'un dia preciós i de tants moments viscuts amb tot l'amor i l'amistat que teníeu i que guardareu per sempre.

segur que t'hi esmerçaràs, com ho fas amb totes les coses... i potser serà ella qui de tant en tant vindrà a dir-te que estigues tranquil·la, que et cuides i descanses, que no t'angoixis més del compte... que la vida són quatre dies... i que els disfrutes tant com pugues.

bona nit, carinyeta bonica.

Anònim ha dit...

Ploro amb tu al llegir-te, al sentir la teva tristor...
En breu, les seves llavors floriran en tu en formes prohibides, colors d'aquarel.la i paraules tendres que, per sempre, podràs regar amb la vostra essència compartida.

estic aquí

blosa

maijo ha dit...

Què et puc dir, benvolguda amiga, que consoli aquest neguit de pèrdua? La teva carta és amor en estat pur, i no necessita segell, ni adreça postal.
Una forta abraçada.

Montse ha dit...

només vinc a fer-te una abraçada, en la llum o en la foscor.

GEMMA ha dit...

Marta, una abraçada ben forta...

Elfreelang ha dit...

no goso ni a fer ni a dir res que destorbi aquests sentiments transparents darrere els teus mots.... mil abraçades per a tu encara que el dolor persisteixiª

Mps Landino ha dit...

Marta, quin escrit més bonic i sentit. Vaig parlar amb la Teresa ahir. Una abraçada molt i molt forta, amb tota la meva estimació.

Guspira ha dit...

Fanaleta... vinc a fer-te una abraçada dolça i tendra.

fanal blau ha dit...

El meu agraïment em surt de l'ànima. Des d'aquesta tristesa profunda, gràcies.