Burj Khalifa, Dubai, 828 metres d'alçada,
Skidmore, Owings and Merrill, 2010
Una proposta de RELATS CONJUNTS
A la sotasignat, sempre li han fascinat els gratacels. Tal vegada, qualsevol psicoanalista, gosaria a hipotetitzar sobre la relació entre aquesta atracció i el seu metre i mig d'alçada (ras i curt).
La sotasignant mai no ha necessitat un psicoanalista a raó de la seva estatura. Mai no l'ha acomplexada, i sempre li ha trobat més beneficis que perjudicis. Ara que ja comença a tenir una edat, i conscient de la naturalesa humana, de vegades pensa, sorneguera, quants centímetres minvarà amb el pas del temps.
La sotasignant ja va quedar seduïda fa molts i molts anys pujant a la Torre Eiffel de París, al Big Ben de Londres. Uns anys més tard, abans que el terror i l'odi les fessin caure, va pujar dalt de tot de les Torres Bessones, i en el pis 54 un jove neteja-vidres de color, penjat a la intempèrie, encordat amb arnesos i damunt d'una plataforma elevadora, li va regalar un somriure i una clucada d'ulls que encara recorda. El dia que les van fer caure, va plorar de valent i va pensar en ell, i en tots els altres. De l'Empire State també en serva un bon record: de dia és màgic veure el formigueig humà des de tres cents i escaig metres d'alçària, i de nit emocionant sentir-se tan aprop de les estrelles. Aquell mateix any va enfilar-se a la plataforma més alta de la CN Tower de Toronto, escoltant una i cent vegades en boca dels turistes la gastadeta broma que des de dalt es veu torontoentero. Altrament, però, cosa certa.
A la sotasignant li agraden els avions, i quan aquests agafen gran altura, mira per la finestreta per barrejar-se mentalment amb els núvols. Li agrada viatjar, però els preus estan pels aires i els sous han caigut dels gratacels, així que ara es mira el cel i mira avall des d'una muntanyeta, i s'escapa molt de tant en tant a paranys relativament pròxims.
La sotasignant sap que la Burj Khalifa és la torre més alta del món, i fascinada com està pels gratacels, podria pensar-se que li agradaria anar-hi. Ben mirat, però, aquest indret, precisament no la sedueix gens.
.JPG)
22 comentaris:
Doncs mira... entenc perfectament a la sotasignat i, per tant, aplaudeixo el relat!! i és que a determinats llocs... "l'ambient" i "l'entorn" -per dir-ho d'alguna manera- no m'agrada gens.
Jo no he pujat a tants llocs com tu, però a la Torre Eiffel si ;-) Al Big Ben de Londres no sabia que s'hi pogués pujar! (una excusa per tornar a Londres el dia que em toqui una travessa hehe) Però un lloc no especialment elevat en quant a metres però que té la seva gràcia on si he estat és a l'atomium :-)) I també sóc baixeta hehehe
M'agrada aquest final, perquè ja no es qüestió de gratacels, sinó també de l'entorn dels gratacels.
Jo comparteixo el gust per les alçades de la sotasignant i he gaudit de tots els llocs alts on he pogut estar...
La sotasignant té bon gust i farà molt bé de no anar a segons quines torres.
Els psicoanalistes potser tenen raó quan diuen el que diuen. Jo, que tinc una mica de vertigen ( i aquí també els psicoanalistes hi diuen la seva), els llocs més elevats que m'agrada pujar són els campanars de les esglésies. Tenen la mida justa.
mol bona participació fanalet....a mi les alçades no m'atrauen gens i alta no sóc pas .....la torre Eiffel veus aquesta si m'agrada però no pas per l'alçada .....
la teva estatura mai t'impedirà ser una gran persona d'alçada fanal!
Potser un dia un seductor King Kong es posa la sotasignant al palmell de la mà i la puja al pis més alt d'aquesta torre.
Contemplaria immensos paisatges d'edificis i llunyans deserts.
Té tota la raó, per més alta que sigui la torre no val la pena...
Molt ben explicat, i té tota la pinta de ser autobiogràfic. A mi els gratacels també em fan gràcia, i potser sí que m'agradaria mirar-m'ho per un cop tot des de dalt del Burj Khalifa (qui ho sap, serà perquè també sóc un tap de bassa), però el lloc en si no m'atreu gens. Ja el podrien haver fet més a prop...
a veure si serà veritat allò de que la mida no és lo més important.
a veure si serà veritat allò de que la mida no és lo més important.
A mi em fan cosa les alçades, com envejo els gustos de la sotasignat.
La meua alçada és talment com la teua. Sí que m'hauria agradat tindre un pam més, per poder arribar on arriba tothom sense haver de pujar dalt d'un tamboret, però a hores d'ara... també pense de vegades això que tu dius, quan siga velleta, si vaig minvant, m'hauran de buscar amb una lupa... :):)
Una història molt xula, sotasignant!
És com donar la volta al món en 80 segons ;)
feliç setmana!
A mi els edificis alts no em criden pas l'atenció, però un dia em vaig ajupir vint centímetres per veure els estants de la cuina des de l'alçada de la meva companya i vaig entendre que hi poden haver diferents perspectives del món segons a quina alçada et quedin els ulls. Des d'aleshores el meu gran respecte! ... I el teu relat, molt bo!
també esponerós
Molt interessant tot el que expliques tot i que he de dir-te que vos envejo quan pugeu a aqueixes alçades. Com m'agradaria poder fer-ho però el meu vertigen m'ho impedeix, fins i tot veure com hi pugen els altres.
Un relat excel·lent, nina!
Aferradetes!
UN RELAT D'ALTURA.
La sotasignant és treu el barret davant la seva imaginació.
Glòria
El meu vertigen és dels forts. No hi puc pujar a aquests edificis. Alguns em fa ràbia no poder fer-ho però justament aquest no em provoca cap mena de tristor.
M'ha agradat molt retrobar-te en aquestes paraules, un text molt evocador, irònic i tendre alhora. Jo enguany tinc previst viatjar a Toronto, ara que no em queda tant lluny ^^ Recordo els cromets que vam intercanviar de NY. Com estàs?
Un bo psiconalaista lacanià diria que això dels gratacels és molt fàl·lic.
Bona, hi ha coses que no estan a l'alçada de la sotasignant i no val la pena encaparrar-s'hi.
A mi em passa igual... aniria abans a qualsevol altre lloc. No em sembla gens bonic.
Molt ben explicat!
Publica un comentari a l'entrada