03 de novembre 2015

Aquesta entrada no és meva

Però en llegir l'article al blog PREMI D'HONOR PER A OLGA XIRINACS de la Júlia Costa
li he demanat permís per acostar-lo aquí també.




Així que us convido a llegir-lo i m'afegeixo a la reivindicació.


OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS
Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.

Olga Xirinacs, 1990

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.

Olga Xirinacs, 1987
Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) és una escriptora amb una llarga trajectòria, diversa i singular. Ha escrit poesia, novel·la, narració breu i assaig. La temàtica en el camp narratiu i poètic ha estat polièdrica i dirigida a públics diversos, inclòs l’infantil i juvenil. Ha col·laborat en la premsa periòdica, ha impartit cursos de narrativa i ha guanyat els premis més importants de la llengua catalana: el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull i el Carles Riba. Els seus llibres han estat traduïts a diferents llengües tot i que l’escriptora ha reivindicat sovint una política més eficaç i generosa de traduccions. L’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i una escola tarragonina porta el seu nom.
Malgrat aquest impressionant currículum literari que fa que Xirinacs es pugui considerar com la gran dama de la nostra literatura, en els darrers anys hi ha hagut un cert bandejament de la seva figura, subtil i destinat a potenciar d’altres autors. Molts oblits, intencionats o a causa de la ignorància, l’han silenciat a l’hora de citar poetes importants o novel·listes del present. Se l’ha etiquetat en ocasions com a escriptora tarragonina, per exemple, cosa que no tindria cap importància si no fos que segons com es mencioni comporta un cert reduccionisme de la seva obra immensa. No sempre és fàcil trobar els seus títols a les llibreries. Sembla que en ocasions es castiga l’excel·lència i el fet que Xirinacs hagi destacat en tants camps i gèneres  i hagi guanyat tants premis destarota els partidaris del minimalisme i l’especialització rància. Escriure massa, recordem el cas de Pedrolo, ha estat una mena de penjament quan res ens garanteix la qualitat dels autors menys prolífics i treballadors.
A Catalunya s’atorga des de 1969 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que en ocasions ha estat controvertit però que té un prestigi evident. El concedeix Òmnium Cultural i és un reconeixement a la trajectòria d'una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Ben segur que hi ha moltes persones que el mereixen o l’han merescut però en mirar el llistat de premiats ens trobem amb un greuge comparatiu, fins ara l’han rebut quaranta-tres homes i tres dones. Es fa difícil d’entendre que en els temps que corren això sigui així. Com és que una escriptora com Olga Xirinacs no el té, encara?
Xirinacs complirà vuitanta anys pel mes de maig de 2016 i des de les comarques tarragonines ben segur que se li endegarà algun homenatge merescut però seria una llàstima que el tema no tingués un ressò més ampli. El Premi d’Honor seria un reconeixement important, la cirereta del seu pastís literari, tan remarcable i imprescindible per al nostre món cultural. Malauradament alguns homenatges arriben tard. Penso en Joana Raspall qui va haver d’arribar a ser centenària per merèixer un reconeixement més multitudinari i que tampoc no va obtenir aquest premi, per cert. A Montserrat Abelló li van concedir amb noranta anys. S’ha atorgat a homes molt més joves, que encara tenien molt de camp per córrer. Tot i que es parli tant d’igualtat d’oportunitats per als dos sexes i que molts prejudicis semblin superats el cert és que en aquesta mena de coses estem encara molt lluny de la normalitat.
Olga Xirinacs, certament, no precisa de cap premi per a ser una gran escriptora que sempre cal descobrir, redescobrir, llegir i rellegir. La seva magnífica poesia, per exemple, és encara un tresor ocult, amb poca presència a la xarxa i, ai, a les llibreries i biblioteques. No és ella qui necessita cap premi sinó ben bé a l’inrevés. El Premi d’Honor sí que precisa de comptar en les seves llistes amb un nombre més o menys semblant d’homes que de dones si vol tenir una continuïtat digna. Ni tan sols els premis Nobel, en la llista dels quals hi ha també molta diferència entre homes i dones, compta amb un tant per cent tan baix de senyores.
Algunes persones a les quals he plantejat aquesta qüestió, s’han inquietat pel fet que ho han interpretat com una crítica als homes guardonats. Res d’això, no entraré en el camp de les qualitats, dels gustos, de l’oportunitat del moment o de la vàlua de les persones que han estat reconegudes amb aquest guardó o amb d’altres. És, tan sols, qüestió de percepció, de números, d’estadística. Però cal admetre sense restriccions l’excel·lència d’una escriptora de gruix amb molts anys al darrere, un munt d’extraordinàries novel·les, un nombre impressionant de contes diversos i la qual, a més a més, pinta, toca el piano (la música és present en molts dels seus textos), manté un blog personal i continua en actiu.
Per fer un tast, un poema i la relació d’alguns títols importants de l’escriptora:
Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l'hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se'm nuen al cervell.
És així que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.
No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.
De Llençol de noces (1979)
Bibliografia imprescindible
Narrativa
Música de cambra. Barcelona, 1982.
Interior amb difunts. Barcelona, 1983.
Al meu cap una llosa. Barcelona, 1985.
Zona marítima. Barcelona, 1986.
Relats de mort i altres matèries. Barcelona, 1988.
Enterraments lleugers. Barcelona, 1991.
Cerimònia privada. Barcelona, 1993.
No jugueu al cementiri. Barcelona, 2002.
El hijo del tejedor. Barcelona, 2006
La inundació. Valls, 2012.
Poesia:
Llençol de noces. Barcelona 1979.
Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona 1981.
Llavis que dansen, Barcelona, 1987.
La pluja sobre els palaus. Barcelona, 1990.
La muralla. Barcelona, 1993.
Óssa major : poesia completa 1997-2007. Barcelona, 2009.
Balneari del nord. Badalona, 2014.
Júlia Costa, octubre 2015
 
Gràcies, Júlia.
Gràcies, Olga.
 

9 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Vaig llegir aquest article al blog de la Júlia Costa.
Ha arribat l'hora (ja fa temps que hauria d'haver arribat) de reconeixement a l'obra de l'Olga Xirinacs.
El Premi d'Honor de les Lletres catalanes seria un reconeixement perfecte.

Josep ha dit...

Estic plenament identificat amb el que dieu, tant en l'entrada teva com el comentari que fa en Xavier.

Helena Bonals ha dit...

A mi un exemple com qualsevol altre, La inundació, em va agradar moltíssim. És una autora que no te l'acabes mai.

Glo.Bos.blog ha dit...

Esperem que se li faci justícia a l'Olga amb aquest merescut i prestigiós premi.
Se'l mereix.

M. Roser ha dit...

També he llegit el post, potser serà aquest any, me n'alegraria per l'Olga...

Galionar ha dit...

Vaig llegir el post al blog de la Júlia i també em va semblar sensacional; diu exactament el que cal dir. Ara només falta que arribi a qui hauria d'arribar...
Una abraçada!

Elfreelang ha dit...

m'hi apunto a demanar el premi

fanal blau ha dit...

Gràcies, estimats.

Jordi Dorca ha dit...

Un altre que s'hi afegeix.