Sempre hem de posar colors per apaivagar la desesperança, la nostra i la dels que tenim al costat. Això vull tenir-ho ben present. M'agraden els teus pensaments, breus, tendres, colpidors...
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
8 comentaris:
Amanir la nit amb oli i sal i pebre....si l'esperança diuen, és verda, la desesperança....
M'ha agradat molt la foto i les paraules també..molt!
a mi també... com a l'Elvira.
i em menjaria el poema... amb pa amb tomàquet! nyammmmmm
Que bonic, fanalet!
Si la desesperança es pot amorosir una mica, sempre és menys desesperança.
Amanir la nit...omplir de color la foscor..
realment els trobo molt molt bons aquests versos, m'ha encantat!
i les mans... també diuen molt...
Sempre hem de posar colors per apaivagar la desesperança, la nostra i la dels que tenim al costat. Això vull tenir-ho ben present.
M'agraden els teus pensaments, breus, tendres, colpidors...
Ens haurem d'impregnar de molts colors per amorosir les cada cop més esteses desesperances! Un vers preciós, ets una mestra!
Amorosir la vida amb una vinagreta fa de bon passar.
Bon cap de setmana Fanal!
mmm... magranes!
Publica un comentari a l'entrada