Feliç 2016

...i que sigui amorós!

A cada casa...

...un estel i un bon grapat de somriures.
Que tingueu bones festes nadalenques!

CONCLUSIÓ

Però espero que sempre, en aquests temps de canvi
cantin càlides veus per a nosaltres.

De fet, l'hivern és una llarga ensonyació,
una non-non, una lentíssima
hivernació volguda,
quan,
arrecerats als angles tebis de la casa,
ens mirem les tempestes de llevant
i s'enfureix el mar,
i ens deixem fer, i el dia és una volta,
i el temps ens passa per la sang,
el paisatge pels ulls,
les paraules pels fulls,
i somriem, manyacs,
en to menor, que el fred es quedi fora
com una fera que bramula.
I dins, una olor d'eucaliptus que enamora,
i una cançó d'amor que no s'acaba
perquè acompanya el son
i el fa més confiat.

L'hivern ja ens tornarà
i Johann Sebastian Bach
ens mirarà amb les celles arrufades, amb el dubte
que hàgim estat del tot uns bons oients,
o bé uns intèrprets excel·lents.
És sever, ja ho sabíem i per això, en tot temps,
no cal que sigui hivern, potser prenent cafè,
buscarem que ens somrigui, algun moment.

Olga Xirinacs
(d'Oratori d'hivern, 2007) 

(aquest any que estrenarem, el Premi d'Honor a les Lletres Catalanes, per a Olga Xirinacs!)

Aquesta entrada no és meva

Però en llegir l'article al blog PREMI D'HONOR PER A OLGA XIRINACS de la Júlia Costa
li he demanat permís per acostar-lo aquí també.

Així que us convido a llegir-lo i m'afegeixo a la reivindicació.

OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS

Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.

Olga Xirinacs, 1990

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.

Olga Xirinacs, 1987

Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) és una escriptora amb una llarga trajectòria, diversa i singular. Ha escrit poesia, novel·la, narració breu i assaig. La temàtica en el camp narratiu i poètic ha estat polièdrica i dirigida a públics diversos, inclòs l’infantil i juvenil. Ha col·laborat en la premsa periòdica, ha impartit cursos de narrativa i ha guanyat els premis més importants de la llengua catalana: el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull i el Carles Riba. Els seus llibres han estat traduïts a diferents llengües tot i que l’escriptora ha reivindicat sovint una política més eficaç i generosa de traduccions. L’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i una escola tarragonina porta el seu nom.

Malgrat aquest impressionant currículum literari que fa que Xirinacs es pugui considerar com la gran dama de la nostra literatura, en els darrers anys hi ha hagut un cert bandejament de la seva figura, subtil i destinat a potenciar d’altres autors. Molts oblits, intencionats o a causa de la ignorància, l’han silenciat a l’hora de citar poetes importants o novel·listes del present. Se l’ha etiquetat en ocasions com a escriptora tarragonina, per exemple, cosa que no tindria cap importància si no fos que segons com es mencioni comporta un cert reduccionisme de la seva obra immensa. No sempre és fàcil trobar els seus títols a les llibreries. Sembla que en ocasions es castiga l’excel·lència i el fet que Xirinacs hagi destacat en tants camps i gèneres  i hagi guanyat tants premis destarota els partidaris del minimalisme i l’especialització rància. Escriure massa, recordem el cas de Pedrolo, ha estat una mena de penjament quan res ens garanteix la qualitat dels autors menys prolífics i treballadors.

A Catalunya s’atorga des de 1969 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que en ocasions ha estat controvertit però que té un prestigi evident. El concedeix Òmnium Cultural i és un reconeixement a la trajectòria d'una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Ben segur que hi ha moltes persones que el mereixen o l’han merescut però en mirar el llistat de premiats ens trobem amb un greuge comparatiu, fins ara l’han rebut quaranta-tres homes i tres dones. Es fa difícil d’entendre que en els temps que corren això sigui així. Com és que una escriptora com Olga Xirinacs no el té, encara?

Xirinacs complirà vuitanta anys pel mes de maig de 2016 i des de les comarques tarragonines ben segur que se li endegarà algun homenatge merescut però seria una llàstima que el tema no tingués un ressò més ampli. El Premi d’Honor seria un reconeixement important, la cirereta del seu pastís literari, tan remarcable i imprescindible per al nostre món cultural. Malauradament alguns homenatges arriben tard. Penso en Joana Raspall qui va haver d’arribar a ser centenària per merèixer un reconeixement més multitudinari i que tampoc no va obtenir aquest premi, per cert. A Montserrat Abelló li van concedir amb noranta anys. S’ha atorgat a homes molt més joves, que encara tenien molt de camp per córrer. Tot i que es parli tant d’igualtat d’oportunitats per als dos sexes i que molts prejudicis semblin superats el cert és que en aquesta mena de coses estem encara molt lluny de la normalitat.

Olga Xirinacs, certament, no precisa de cap premi per a ser una gran escriptora que sempre cal descobrir, redescobrir, llegir i rellegir. La seva magnífica poesia, per exemple, és encara un tresor ocult, amb poca presència a la xarxa i, ai, a les llibreries i biblioteques. No és ella qui necessita cap premi sinó ben bé a l’inrevés. El Premi d’Honor sí que precisa de comptar en les seves llistes amb un nombre més o menys semblant d’homes que de dones si vol tenir una continuïtat digna. Ni tan sols els premis Nobel, en la llista dels quals hi ha també molta diferència entre homes i dones, compta amb un tant per cent tan baix de senyores.

Algunes persones a les quals he plantejat aquesta qüestió, s’han inquietat pel fet que ho han interpretat com una crítica als homes guardonats. Res d’això, no entraré en el camp de les qualitats, dels gustos, de l’oportunitat del moment o de la vàlua de les persones que han estat reconegudes amb aquest guardó o amb d’altres. És, tan sols, qüestió de percepció, de números, d’estadística. Però cal admetre sense restriccions l’excel·lència d’una escriptora de gruix amb molts anys al darrere, un munt d’extraordinàries novel·les, un nombre impressionant de contes diversos i la qual, a més a més, pinta, toca el piano (la música és present en molts dels seus textos), manté un blog personal i continua en actiu.

Per fer un tast, un poema i la relació d’alguns títols importants de l’escriptora:

Sóc més ample que el prec

adreçat a ponent, a l'hora incerta

que els arços punxen núvols

amb misteris de fusta

carn i ossos.

Depenc de cos i pedra

i les arrels se'm nuen al cervell.

És així que el meu vol

esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna

amb somnis freds, però les dents trossegen

el meu cos tot obert

al sol profund.

De Llençol de noces (1979)

Bibliografia imprescindible

Narrativa

Música de cambra. Barcelona, 1982.

Interior amb difunts. Barcelona, 1983.

Al meu cap una llosa. Barcelona, 1985.

Zona marítima. Barcelona, 1986.

Relats de mort i altres matèries. Barcelona, 1988.

Enterraments lleugers. Barcelona, 1991.

Cerimònia privada. Barcelona, 1993.

No jugueu al cementiri. Barcelona, 2002.

El hijo del tejedor. Barcelona, 2006

La inundació. Valls, 2012.

Poesia:

Llençol de noces. Barcelona 1979.

Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona 1981.

Llavis que dansen, Barcelona, 1987.

La pluja sobre els palaus. Barcelona, 1990.

La muralla. Barcelona, 1993.

Óssa major : poesia completa 1997-2007. Barcelona, 2009.

Balneari del nord. Badalona, 2014.

Júlia Costa, octubre 2015

 

Gràcies, Júlia.

Gràcies, Olga.

 

Fa un ventet suau

Fa un ventet suau
que fa parlar les oliveres.
Un murmuri cadenciós
per fer oblidar la fressa
dels dies no viscuts.

Et servo cors de flors,
les porto, et duc a la pensa,
i em retrobo amb tu
en l'ànima d'un rellotge del temps
que el mou l'aigua.

Guaito el cel i t'hi trobo. 

 

per a tu, que demà, n'hauries fet vuitanta-vuit

Dia de tardor i bonança

Catànies,

peladilles dolces

i flors de poeta.

Un si fossis,

un escalf pel coll

per les vesprades.

Una taula

que acull a cinc somriures;

mirades que es reconeixen

d’haver-se llegit, des de fa tants anys.

De dins a fora –deia una.

De temps, i diferentes estacions.

Convergeixen, però, cadascuna,

amb una màgia genuïna.

Un dia de tardor,

de bonança i càlids colors.

Demà

Hi anirà la Marta, l'Enric, la Gemma, l'Oriol, la Carla, en Ramon, l'Ester, la Susa, l'Eulogia, en Manuel, en Víctor i la Sara, la Mercè, l'Eduard, i la Maria del Mar. La Isabel, en Toni, la Berta,

En Marc, la Júlia, la Imma, també la Laura. També vindrà en Carles, en Gorka, i en Jaume, acompanyats, segur,  de la Laia. Hi serà la Núria, també, recolzant des de l'infinit. La Carme, en Miquel, en Miquel Àngel  i en Xavier. Les Montserrats no s'ho deixaran perdre, i seran una bona colla. Ai, Xavier, que tu també vindràs. En Francesc no hi faltarà. La Dolors, tampoc. La Cristina, en Joan, en Marc i l'Oriol, acompanyats d'en Vicenç. La Mireia i la Caterina. L'Anna amb en Daniel. L'Elisabet, l'Eloi, la Sílvia i en Paco.  No trobarem a faltar en Joaquim i en Santi, ni la Pilar i en Guillem. La Teresa, en Josep, i l'Elisenda.

Hi anirà l'Olga. La Beatriu. Vindrà la Rosa, que va morir abans d'ahir, però que fins la darrera alenada volia ser part d'aquesta festa. De Jordis en vindran, segur, una bona colla.  La Cesca, l'Eva, en Bernat, i en Josep Lluís. La Mati,  hi serà de totes totes. . L'Alba, en Jesús, l'Assumpta, la Noemí i en Frederic. En Rafel; també en Rafa, Ricard i Quico.  La Mariona, en Gerard, i l'Artur. En Ferran, l'Astrid i en Quique. En Yousseff, la Xus i en Pere. La Irene, la Marisa, i l'Arantxa. La Glòria, que aquesta vegada,  serà certa. La Gladys i la Fàtima amb l'Ahmed. La Patrícia, la Jara i en Suí. Vindrà en George, l' Àstrid amb en Pol. La Paula i en Pau amb el seu tarannà tranquil. Na Joana i la Dora ens faran una clucada d'ulls. La Fe i l'Andreu. En Jan. En Sergi, en Matt i l'Helena. I molts i molts i molts més!

N'estic convençuda que hi serem totes i tots!

Recollint l'estiu

Recullo l’estiu

Fa una estona,

plegava la tovallola que fa prop de trenta anys

em va regalar la mare,

un xic d’amagatotis del pare qui, de saber-ne el preu,

hauria dit que era un dispendi prescindible.

Ella, però, em va veure els ulls

acaronant el tacte avellutat,

-que hores d’ara ha perdut amb l’ús

i les rentades-, per contra més gustós a la pell,

original i diferent de la resta de tovalloles de platja,

sense àncores ni motius mariners, ni ratlles insulses.

Me la va comprar.

La mare, tenia aquesta complicitat amb nosaltres

i la fal·lera de veure’ns contents.

Els capricis que no es permetia,  per a ella, en feia

-amb mesura- una excepció per als altres.

Serà, doncs, una tardor més sense la carícia de les seves mans, suaus,

però amb la moixaina present que ens empara l’ànima.

Eix Democràcia

El desig d'una Bona Diada, feliçment acomplert.

Un 69

a ca'l garbí

Amorita…

Ens trobem a la Carretera Federal 69, al quilòmetre 269 de Sant Luis Potosí? Bonica coincidència.  Menjarem  aguacate en rajas, cueritos y chiles jalapeños Divendres vinent, dia 11,  serà lluna plena i udolarà d’alegria el llop més dolç.

Només veure’t arribar amb la pick-up, serà el millor preludi d’una nit sense precedents. Recordes la darrera vegada?

Celebrarem la diada, en la distància, d’una manera ben especial.

Francesc (àlias Panchito)

D'això se'n pot dir saviesa

Tu si que en saps, gran Duna,
et fas un lloc entre arbredes,
i tens el mar de costat.
D'això se'n pot dir saviesa
i bona companyonia.

pels relats conjunts proposats per la carme

Damunt d'un núvol de brasa

El dia va transcorrent amb aquesta canícula
que fa sentir el cos damunt d'un sòl, en excès, tòrrid.
Com una arrel ardent clavada a terra.  Damunt d'un núvol de brasa.
L'aigua ajuda a suportar l'embat febril 
i, val a dir, alleugeix.
Les cigales canten, insistents,  al so del xipolleig de mans i peus,
de nens i nens grans, que juguen per aliviar-se, per dessuar-se.
Crits i rialles trapelles que ajuden a despistar per unes hores.
El blau de la nit i el cansament, fan l'infern una mica més transitable.

Homenatge a Olga Xirinacs

Et diré que la primavera s'acosta a tu com l'aire a les primeres violetes

i que els corbs tracen signes amb ploma negra i tinta japonesa.

Reverdeixen els arbres i esclaten els iris entre l'herba dels marges.

El cirerer ha florit, granat i rosa, amb densa olor de mel silvestre.

A poc a poc, en el silenci relatiu, tornen la vida i el somriure,

a poc a poc, en el repòs interior, prenen forma els sentits,

hi ha un corrent subterrani, una volta infinita de l'aire i de la terra.

Tot ho porto a les mans i a flor de pell. T'ho porto, ara de nou,

i és una ofrena sense nom, un càntic sense veu i un palau sense regne.

XIRINACS, Olga La pluja sobre els palaus, dins Óssa Major. Poesia completa (1977-2009)

Per molts anys de companyia, estimada Olga!

 

 

De llarga companyia –vas escriure.

Com si fossis endevina, d’ençà que el teu traç,

proper i amigable,

va quedar tatuat en el poemari.

De llarga companyia –escric.

Sé que t’estimaré sempre.

Amb traç convençut empremto des de l’estima,

la ditada agraïda del teu tacte lector,

desvetllador de la paraula. Bonhomia que em regales.

La sorpresa emocionada de ser llegida,

generosament i atenta, des del teu saber,

esperonant, amb esmenes fermes

i vestides de càlida crítica, la meva lletra minúscula.

Una mà acompanyadora, gran, segura.

Gràcies per la teva generositat!

Hi serem

 Gràcies per la iniciativa, Júlia.

Cada petit gaudi

Si tens moltes coses per posar-hi, el dia és ple de butxaques. 

Friedrich Nietzsche, filòsof alemany (1844-1900)

Provo d'encistellar cada petit gaudi.

A voltes, sapastre,

les nanses es revolten en l'intent. 
Sóc, però, ben tossuda,
i el viure fa dúctil el cuir i el vímet
perquè hi concordin.

Les flors ens regalen poesia

Per estrenar la primavera,

llegiu cada poema que porten escrit.

 

 

 

 

Desig de bonança per a tothom!