El dia va transcorrent amb aquesta canícula
que fa sentir el cos damunt d'un sòl, en excès, tòrrid.
Com una arrel ardent clavada a terra. Damunt d'un núvol de brasa.
L'aigua ajuda a suportar l'embat febril
i, val a dir, alleugeix.
Les cigales canten, insistents, al so del xipolleig de mans i peus,
de nens i nens grans, que juguen per aliviar-se, per dessuar-se.
Crits i rialles trapelles que ajuden a despistar per unes hores.
El blau de la nit i el cansament, fan l'infern una mica més transitable.
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
14 comentaris:
Benvingut l'estiu, però podia haver arribat amb menys empenta.
No comprenc els que detesten l'aire condicionat. El teu poema és punyent.
uf ! un núvol de brasa molt bell i molt emotiu....calor ....
abraçades
Realment és així. Molt bon poema.
Aquests núvols que floreixen parlen sols.
Una boníssima descripció d'aquests moments. Núvol de brasa...
Les cigales ens acompanyen insistentment. ;)
Aquest núvol de brasa, tard o d'hora es convertirà en un núvol fred... però el cant de les cigales ens diu que no encara, aquest any se'n senten més que mai! M'agraden molt les dues fotos...
Bon vespre.
Núvols que floreixen calor. Un tronc que s'arrela al vapor.
La calor ens fa sentir.
La pell és viva.
És veritat que la calor fa sentir el cos i de quina manera! A veure si arriba ja la tardor.
Un bell infern, tanmateix.
Ve la canícula i vindrà el fred inclement i sempre trobarem una poesia per fer-la més suportable.
Per aquí a casa meva, no, Marta. La nit és l'infern sense treva, però bé, m'alegra saber que les teves nits són més passadores. Una abraçada.
Infern nit i dia que em deixa extenuada i sense ànims per sortir del cau! Les fotografies són brutals. D'on les treus aquestes coses, paparazzi?
Brutal imatge!
Espectacular, com sempre.
Publica un comentari a l'entrada