En Xexu a qui llegeixo i mai comento, i l'Anna Tarambana a qui llegeixo ocasionalment i també m'encanta llegir-la, m'han decidit al "No me'n sé estar",
Pensava haver estat capaç de tancar l'ordinador-maquinota amb l'esteu segur que voler tancar la sessió...
Fa més d'un any que tant si entro com si surto del poble, se m'apareix un home gran, coix, malgirbat, prim i escanyolit, que camina.
No és metafòric. És un home que passa un munt d'hores fent trajectes que gairebé podria endevinar.
Probablement el metge de capçalera l'hagi esperonat a caminar per sobreviure. Camina tort, com si una banda del món l'estirés.
De tant en tant s'atura, s'asseu en qualsevol àmpit de barana. Com si cerqués recer, com si li faltés l'aire.
Fa mesos que em ronda pel cap acostar-m'hi i no he fet el pas. El pas pausat que ell fa.
Saber què li ronda el pensament, seduït o no (i per força en els passejos). Tal vegada em digui -si mai tinc l'gosadia- que res, que tot, o el per què la vida l'ha encorbat.
Potser un dia, qualsevol dia quan torni, li ho pregunto.
.jpg)
.jpg)
la vida de l'escriptor
Fa 7 hores
.gif)
.JPG)
