19 d’agost 2010

Un 19 del 36 al 63



El dinou d'agost del 36,  Federico García Lorca va morir assassinat a mans del franquisme. Vint-i-set anys més tard, el mateix dia (ignoro si a la mateixa hora) vaig fer cap en aquest món que, algunes-moltes vegades em resulta plaent, i d'altres feixuc i amb una bona dosi d'injustícia.

Recent estrenada en l'adolescència, vaig tenir dos professors de literatura, que a més d'enamorar-me, em van inocular el plaer de la poesia. Ambdòs, l'Antonio García i en Tomàs Alcázar, amb una certa magistralitat, van aconseguir que una colla de ganàpies asseguts en el pupitres i amb les hormones insurrectes i subversives, ens estrenéssim a entendre la poesia com una revolució necessària i vital. Tots dos són morts, prematurament, ben joves. Tant la pèrdua d'un com de l'altre, em van deixar una sensació de desconsol difícilment descriptible. Però sempre que els penso/sento, sento -tanmateix- un immens agraïment. I avui, em plau repensar-los.

Quan vaig fer els 36 era a Nova York, portava la poesia de Lorca a les butxaques. I uns anys més tard, et vaig escriure.


T'escric
des de la nit, des del silenci,
o bé des del matí, la tarda o el capvespre;
des d'aquí que és on sóc ara,
tal vegada des de més lluny;
ho faig pensant que avui no he fet la compra
i estan restant les provisions de tabac;
t'escric des del compàs absolut de qui estima,
també des de la necessitat,
des de l'absurd, la solitud, el pensament
monocrom.
Des de la gatzara i l'emoció curulla,
des del sentiment, des de les emocions,
des de les ganes-boges-de,
des de la manca de rancúnia.
També des del desconcert,
des de l'improvització d'aquest instant
que no m'és fàcil ni lleuger;
des d'aquesta darrera lectura que m'ha fet delirar,
des de l'emprenyada que m'acompanya
si no t'escolto la veu,
potser des de l'oblit que sento, o potser no.
Des del desig que no sento,
o sento i m'urgeix massa.
T'escric des d'una Nova York
on encara hi havien Torres Bessones;
des d'una piltrafa de país
on cada cop es perd més el sud,
també des d'un país bonic, des d'un carrer desert.
Si cal, però, des del desencís, el malentès,
i el feixuc pes d'allò que no voldríem.
Des de la manca de valors,
des del superàvit de ganes de fer i fer millor.
T'escric des d'un ordinador obsolet
que encara estic pagant,
des d'un teclat inversemblant als meus dits.
Ho faig des de la nostàlgia que em provoca
la darrera fotografia que vam fer-nos,


des del llac, des de l'arbreda, des dels matolls
que van presenciar petons i abraçades.
Des de la tristor,
des de la tristesa de saber-te trist,
des del teu cant silenciat, des de la buidor,
des de la meva.
Des de el llum de l'estudi que s'ha fos
i m'ha deixat a les fosques,
des de l'obscuritat i la fondària que em paralitza.
T'escric des de l'amor, des del desig,
des del plaer que tantes vegades hem gaudit,
des de l'orgasme que ens fa tocar cel
i de vegades no toquem.
Des de les esgarrifances que em provoca
tocar amb els dits
algunes pintures a l'oli;
també des del col.lapse que infereix
una lectura de premsa.
Des de la poesía amb la que vull conviure
i intimar.
Ho faig des de la mort que desconec
però he olorat i l'he escoltada.
Tal vegada des del dolor que es representa
cosí-germà de la riota descontrolada i folla;
des de l'absurd.
I, com no, des del present: punyent, plaent,
agosarat, tendre, encisador, enigmàtic, cruel.
Des de la bondat
amb que puc sostenir-me,
des de la maldat que em cal per fer-ho.
Des dels calaixos plens de ramploines.
Des de l'enuig de saber-me aquí,
quan tú ets allà.
Adesiara des de la impotència.
Potser des de la meva dignitat-digna
que no em permet desmoronar-me.
Des dels murs que confegim
absurdament i banal.


T'escric des de la posició caduca
de soldat a la rereguarda;
des de la meva matriu erma,
des del plor.
Àdhuc des de la meva alegria, la meva passió;
des de les rialles i acudits,
des de les genuïnitat de provocar-te
pessigolles al pensament sense tocar-te,
des de la meva fal.lera
per veure't somriure,
des de la meva guerrilla particular
per fer-te feliç.
Per tant, alhora, i tant com m'és possible,
des de la tendresa,
des de l'especial regust de la taronja amarga,
des de l'univers dels sabors.
Des de l'instant que ens vam conèixer,
des del moment
que vam començar a ser estranys.
Ho faig des de la filosofia
que mai no vaig entendre,
des de el llum de la làmpada d'estudi
que ara m'escalfa la mà,
des de la porció de sol que necessito
cada dia al rostre.
T'escric des del caos -que existeix o no-
sovint imaginat i sobredimensionat.
Des de l'horror que sento, la ràbia, la ira,
l'odi, o no.
Des del penediment de sentir-ne tant,
probablement sense raons.
Des de l'equilibri que procuro,
que intento
i no sempre aconsegueixo.
I des de la independència que defenso
de totes totes
i podria qüestionar-se.


Des de la lluna plena que aclapara.
T'escric des de la música i l'aldarull intern
que em provoca,
des de l'alteració i des de l'alternança.
Des del clec de l'encenedor
que podria ser el soroll dels canvis.
Des dels núvols baixos que amaguen estels.
I, ara, estampo grafies i gargots
des de les ganes de fer l'amor,
des del desig acomplert,
des del repòs satisfet.
Des de la poesia i el llenguatge incomprès,
la llengua àvida;
des de les paraules turgents/urgents.
També, però, des de la no- necessitat- de- res
i-poca- cosa- més,
de l'estar i sentir-se anquilosat,
des de la contractura,
des del guix dels dintres.
T'escric i estampo mots
des de les pissarres adolescents
amb declaracions d'amor
i graffittis als túnels espraiats amb convenciment.
Des de la decepció de tot allò
que ens van fer creure i no és veritat;
des de la dificultat de canviar esquemes,
des de la inflexibilitat, i alhora,
des de l'anhel d'arribar a ser contorsionista.
Per tant, des d'aquest circ que adès és innovador,
adés decadent;
des de la incontinència cerebral o neuronal
-digues-li com més et plagui-.
T'escric des de l'impacte que em produeix
una fotografia de nina, la rialla, l'esguard.


Des de la innocència dels anys passats,
des de la infantesa,
des de la permeabilitat de les sensacions,
les emocions, el caliu als porus de la pell,
l'escalfor al moll dels ossos.
Tanmateix des de la cadència musical
d'un temps que ha anat transcorrent,
des del compàs, la coma, la pausa.
O sigui des del meu passat,
des del meu present d'avui i d'ara,
des d'aquest minut precís en que acompanyo
llapis per l'escriptura.
T'escric des del jardí, en el jardí boscà
que ara és meu, ple de bardisses;
des d'aquest anar polint i anar escombrant
les fulles seques
per deixar pas a verd serè que vindria a ser
-a efectes de memòria interiorment confegida-
un verd obert.
Des de la claraboia que no tinc en la realitat,
però sí a la ment
i sovint m'ajuda a agrair del que disposo.
Des del Déu en qui no crec o sí,
i em sembla una parafernàlia inventada
i una juguesca estúpida
per alleugerir les incerteses.
O des del remordiment d'haver-ho escrit.
T'escric de la serenitat que sento,
des de les carícies tèbies,
des d'una cançó de Tom Waits
que em duu a unes sensacions indescriptibles.
Per damunt de tot, però,
voldria fer-ho
des de la finestra oberta,
des de la meva finestra,
des de la meva consciència,
des de la meva consciència de tú.
I, des de la gatzara,
i l'urc curull.

I avui, que n'apunto quaranta set en el quadern de la vida, tal vegada tornaria a escriure't i n'afegiria, de bon grat, totes les rialles i els somriures regalats i compartits. I en bufar espelmes, demanar com a desig, que la vida, continuï seduïnt-me!



Esteu tots i totes convidats! Pago jo!

17 comentaris:

Elvira FR ha dit...

primer de tot: MOLTES FELICITATS per escriure com escrius, per fer unes fotos tant sensibles, per ser com crec que ets....i per fer 47!
segon: ja saps que compartim FGL Poeta en Nueva York és un dels llibres que més impacte em va provocar....
tercer: quina meravella de poema!!!!! afortunat destinatari...
quart: gràcies m'hi apunto a bufar les quaranta-set espelmes.....ai no que has de bufar tu i demanar un desig! quaranta-set abraçades!

barbollaire ha dit...

Moltíssimes felicitats, carinyo.

Gràcies per ser-hi, per haver sigut:
en nits fosques
en dies clars,
escrivint amb lletra petita i blava (com si no!) sota un llum de vímet allà en la distància.
Per les rialles,
per les complicitats,
per l'urc curull de la vida que t'envolta,
per l'Amistat,
per les paraules,
per les fotos,
per les músiques,
per les llàgrimes,
per les abraçades,
per tot,
per res,
per tu...

Ja saps tot el que t'estimo

(ps. que tal el coll?)

Petons a dojo
:¬)*******

iruna ha dit...

ai, fanaleta.........

escrius unes "xorrades" meravelloses, al·lucinants!

felicitats!!

me sembla que si el federico, l'antonio o el tomàs, lligen tot el que has escrit, voldran llegir-te en veu alta quan se trobaran amb altres fanals i fanaletes, per a compartir-te, i voldran guardar-te ben guardada al seu bagul emocional més íntim, com tu els tens a ells guardats, tan ben estimats. segur que, fins i tot ara que són morts, se'n recorden encara del teu somriure i de la teua mirada plena de vida.

moltes felicitats, bonica.

Rita ha dit...

Per molts anys, fanal! Molt bonic aquest escrit i sentit... :-)
Petons!

Cris (V/N) ha dit...

MOLTÍSSIMES FELICITATS, preciosa!!!!!!!! I no deixis mai d'escriure com escrius, ni de fer fotos estupendes, ok? Reb un sac de petons ben gran i 47 estirades d'orella, amb carinyo, això si :)

Arare ha dit...

MOLTES FELICITATS, Fanal!

Un bonic poema!

(que bonic el que expliques dels teus professors)

onatge ha dit...

Em sento incapaç d'afegir ni una sola paraula més al teu poema. Dit això, felicitats per la teva edat, qeu suma dos, un bon número; 47=4+7=11=1+1=2. Sí ja ho sé sóc una mica complicat... Que la bona llum t'acompanyi sempre, i tu abriga el teu fanalet...

Una abraçada des del far.
onatge

kweilan ha dit...

Moltes felicitats! Et desitjo que passis un bon dia...
Ahir abans de dormir vaig llegir aquest preciós poema i vaig pensar que el llegiria més vegades. Què bonic, fanalet i que ben escrit! M'encanta.

sànset i utnoa ha dit...

No has pensat en professionalitzar-te??? Potser venir al món un 19 d'agost implica que puguis acabar per tenir un do! Ves a saber...

Felicitats!

*Sànset*

montse ha dit...

Després de treure la pols que aquest aparell ha acumulat en aquest llarg parèntesis.

Es tot un plaer llegir aquest poema i felicitar-te en aquest dia tan significant.

Carme ha dit...

Moltíssimes felicitats, bonica!

Un post preciós, preciós... que s'ha de llegir a poc a poc i ja saps que hauré de tornar-hi. Per què he d'anar amb més presses si faig vacances? És un dels misteris de la vida... :)

Carme ha dit...

Ah! I em quedo amb les ganes d'escoltar la cançó... que m'agrada molt.

Natàlia ha dit...

Primer de tot felicitar-te pel teu aniversari: Moltes felicitats!!! després dir que m'ha agradat molt el teu escrit, molts versos m'han fet somriure per la seva ironia :)
M'alegro de que tinguessis uns bons professors que t'animessin a escriure!!! Jo vaig estar escrivint poesia des dels 8 anys fins als 18 que em vaig refredar i quinze anys després aquí estic, gaudint de nou!!!

Joana ha dit...

Per mooooolts d'anys fanal! Passen 2 minuts de les 12 :)
El poema escrit fa uns anys...preciós.Quant de sentiment amagat i mostrat. Un regal! com tots els teus...
Bona nit wapa! Espero que hagis tingut un bon dia.
Plou ara i el soroll de la pluja fina m'acompanya però he d'anar a dormir :)))
Bona nit wapa!

fanal blau ha dit...

elvira, barbollaire, iruna, rita, cris, arare, onatge, kweilan, sànset, montse, carme, natàlia i joana...moltíssimes gràcies per compartir també els dies "especials". Si he de ser sincera els quaranta-set m'impressionen una mica, però també m'impressionen moltes coses més.
Molt sincerament, gràcies.

horabaixa ha dit...

Moltes Felicitats !!!!!

Per l'aniversari i per ser capaç de fer aquest impresionant escrit.

Una forta abraçada

fanal blau ha dit...

horabaixa,

una il·lusió molt gran tornar-te a escoltar!

una també molt gran abraçada!