05 de febrer 2010

Torno

Torno de comprar-me un objectiu. D’aquell de la mida de l’ull humà. Agafo el bus, vaig cap el tren. Encara en la capsa, la lent sense estrenar, sense haver-la acariciat amb les mans, sense haver tastat el visor de la màquina per veure què s’hi endevina.

Arribo a l’estació del tren. L’andana de gom a gom. L’olor dels soterranis humanament vestits i revestits de profunditats, d’hores de feina, de cansament, de frustracions, de pells i repelons (epidermis endins).


El tren que arriba m’indica que el següent em durà a mi, a casa. L’andana ú. Les pantalles, avui, ens ho posen fàcil. Més fàcil que anys enrera. La megafonia també ajuda.Però manquen...


Baixa, com gairebé sempre, una gernació. Cames amb pressa, motxil·les a l’esquena, corbates, turistes despitats, dones agobiades amb els cotxets de les criatures, maletes, algún que altre despiatat que busca el “despiste” per afanar alguna cosa que no és seva, gent gran a qui se li fan alts els graons fins tocar el terra, un gamarús repentinat que té urgència per enviar un sms, tal vegada amb un emoticón, l’executiu que replega papers a la cartera de polipiel impecable, la senyora que es recomposa el mocador de coll…

Una mossa d’ulls blancs i bastó blanc, es desconcerta. A esquerra-dreta-esquerra-dreta, tentineja.


-    T’acompanyo?
-    T’ho agraïré!


Instintivament, li agafo el colze.


-    Només acompanya’m. Anirem millor.
-    D’acord.
-    He d’agafar el Metro.
-    T’acosto a les escales mecàniques i és a dalt.
-    Gràcies!  - somriu.
-    A un metre i mig tens la cinta…
-    :)
 

Continúa el seu camí. El fa.
Tinc la mirada a dins.

Iris blanc de neu,
retina impertorbable.
Veure-hi l’ànima.


De les fotografíes més belles que he fet. Me la guardo per a mi, en la meva poca memòria. Sense paper ni registres digitals.

La fotografía és per a ella.

14 comentaris:

Carme ha dit...

Dos moments en un,

un objectiu nou, apa nena que bé, com fliparem amb les fotos!

i el contacte lleu i fugisser amb aquesta noia. Però impactant.

Jo tinc un company de feina invident, i fa anys que el conec i encara m'impressiona en el mateix sentit del teu haikú, sembla verue sempre més enlla que nosaltres, com tu dius d'una manera preciosa, l'ànima ... de tot.

Estonetes ha dit...

Clar, no sempre la manera més subtil de veure és amb els ulls.

Cèlia ha dit...

S'intueix una fotografia plena de sensibilitat i tendresa i a l'hora d'admiració pel seu coratge i per la seva impertobabilitat malgrat els dubtes momentanis. És difícil caminar amb alguna crossa però tots hi som exposats, a uns els toca a d'altres no...
Ho has escrit molt bé!

novesflors ha dit...

Una experiència més, anem sumant.

- assumpta - ha dit...

El cor hi veu sempre més enllà que els ulls.


Objectiu nou? M'agrada! La cosa promet... i molt. Segur!!!
;)

Noa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joana ha dit...

Molts ulls miren , pocs hi veuen...
Aquestes mirades no s'obliden fàcilment.
Un dia que recordaràs.
Petons fanalet :)

kweilan ha dit...

Una experiència plena de contrast que ens mostra un ànima d'artista, plena de sensibilitat! Esperem les teues fotos, fanalet

Elvira FR ha dit...

Hi ha fotografies que fem amb el cor com aquest que ens contes..

sargantana ha dit...

ets rica!
tens un nou objetiu; pero tens un bon ull...
un peto

onatge ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
onatge ha dit...

Neu a l'iris blanc
imatge immutable...
Sort de les
diòptries de l'ànima...

Una abraçada blanca...
onatge

Clidice ha dit...

tantes fotografies queden en el xip de la memòria! a vegades són de les més bones però :)

Rita ha dit...

Una imatge per al teu cor... :-)