Torno

Torno de comprar-me un objectiu. D’aquell de la mida de l’ull humà. Agafo el bus, vaig cap el tren. Encara en la capsa, la lent sense estrenar, sense haver-la acariciat amb les mans, sense haver tastat el visor de la màquina per veure què s’hi endevina.

Arribo a l’estació del tren. L’andana de gom a gom. L’olor dels soterranis humanament vestits i revestits de profunditats, d’hores de feina, de cansament, de frustracions, de pells i repelons (epidermis endins).

El tren que arriba m’indica que el següent em durà a mi, a casa. L’andana ú. Les pantalles, avui, ens ho posen fàcil. Més fàcil que anys enrera. La megafonia també ajuda.Però manquen...

Baixa, com gairebé sempre, una gernació. Cames amb pressa, motxil·les a l’esquena, corbates, turistes despitats, dones agobiades amb els cotxets de les criatures, maletes, algún que altre despiatat que busca el “despiste” per afanar alguna cosa que no és seva, gent gran a qui se li fan alts els graons fins tocar el terra, un gamarús repentinat que té urgència per enviar un sms, tal vegada amb un emoticón, l’executiu que replega papers a la cartera de polipiel impecable, la senyora que es recomposa el mocador de coll…

Una mossa d’ulls blancs i bastó blanc, es desconcerta. A esquerra-dreta-esquerra-dreta, tentineja.

-    T’acompanyo?
-    T’ho agraïré!

Instintivament, li agafo el colze.

-    Només acompanya’m. Anirem millor.
-    D’acord.
-    He d’agafar el Metro.
-    T’acosto a les escales mecàniques i és a dalt.
-    Gràcies!  - somriu.
-    A un metre i mig tens la cinta…
-    :)
 
Continúa el seu camí. El fa.
Tinc la mirada a dins.

Iris blanc de neu,
retina impertorbable.
Veure-hi l’ànima.

De les fotografíes més belles que he fet. Me la guardo per a mi, en la meva poca memòria. Sense paper ni registres digitals.
La fotografía és per a ella.