LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889A la segona finestra emllumenada mirant el campanar, pujant des del cementiri, hi vivia ell.
Quan es feia fosc, encenia les espelmes de cera d'abelles, treia solemnement la paleta de colors, i es posava a pintar. Acostava el nas al vidre, i abans no s'entel·lés pel baf del fred, provava de retenir el xipolleig de la llum d'aquella pluja fina. Així n'hi deia ell, a les estrelles.
Tenia poca llum per a pintar; es va empastifar les dues mans amb els blaus del cel, els blancs de neu, els grocs de sol, els ocres de les vesprades. Va sortir a fora i fent un saltiró va pintar, de nou, la nit esteleda.
Els ulls li espurnejaven llàgrimes d'estrelles fent girangonces per l'espai.
Quan es feia fosc, encenia les espelmes de cera d'abelles, treia solemnement la paleta de colors, i es posava a pintar. Acostava el nas al vidre, i abans no s'entel·lés pel baf del fred, provava de retenir el xipolleig de la llum d'aquella pluja fina. Així n'hi deia ell, a les estrelles.
Tenia poca llum per a pintar; es va empastifar les dues mans amb els blaus del cel, els blancs de neu, els grocs de sol, els ocres de les vesprades. Va sortir a fora i fent un saltiró va pintar, de nou, la nit esteleda.
Els ulls li espurnejaven llàgrimes d'estrelles fent girangonces per l'espai.
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
25 comentaris:
Ostres! sembla que haguessis conegut Van Gogh! Que bonic aquest conte. Molt poètic, preciós.
A veure si m'hi poso...
Sí que és poètic. Ja li hauria agradat a van Gogh sentir-se així, i no tan angoixat com se sentia.
Me l'imagino pintant tal com l'has descrit. Molt bé!
És preciós... és un relat però quan el llegeixes és transforma en poesia!! :-))
Vaja, jo també m'uensc a la lloança. Sembla una altra pinzellada impressionista del pintor.
Salut i Terra
Un conte ben dolç i preciós!!!
Potser sí que realment va anar així...
Petons.
;)))
Preciós el relat o la poesia...potser en Vicent es va embrutar les mans d'aquells colors...
Preciós, fanal!
Ple de colors, et deixa un bon sabor de pintura a la boca. :)
Llàgrimes d'estrelles... que bé em sona aquesta expressió, maca mètafora.
Potser estàs descrivint al sr Van Gogh. Bona poesia
Un escrit molt maco, i ben trobat. Ficar-te a la pell de l'artista no és fàcil.
Has descrit una bona nit estelada. De vegades a la vida passa igual, ho tenim tot a les mans, i encara hi ha que no sap què fer-ne. O com diu un refrany xinés: quan algú assenyala la lluna amb un dit, n'hi ha que només veuen el dit...
M'agrada "Acostava el nas al vidre...,Quan es feia fosc encenia les espelmes...".
Una abraçada per l'espai.
onatge
:)m'agrada...
Molts colors, tot el que necessita un bon pintor.
Tu vius dins aquest quadre. brutal!!!
No sé perquè però me l'he inmaginat amb els dits empastifants de colors pintant la realitat. M'ha agradat molt!
Fanalet, t'hauries de llegir Cartes a Theo (el germà de Van Gogh).És un llibre genial escrit per ell mateix. Igual ja ho has fet...
M'ha encantat la descripció que en fas. L'escena de quan s'apropa als vidres de la finestra, dels estels i les llàgrimes...
Uiii he fet un viatge en el temps... com deuria ser viure en aquella època per ell i per la gent d'aquest petit poblet, què deuria sentir aquella nit per tenir ganes de fer un quadre així que arriba a tothom?
M'ha agradat veure la teva visió i fer aquest vol a aquell moment, a la llum de les espelmes de cera, sentint el fred de la nit, quan ell s'apropava el vidre...
Salutacions!!! :)
Un escrit visual, d'aquells que sembla que tenim al davant i podem tocar!
Felicitats!
Moltes, moltes, moltíssimes gràcies a tots i totes!
És un plaer compartir!
Ben bé sembla que hi fossis mentre el pintava. Si no va anar així tampoc passa res, el relat prou s'ho val!
Poesia en un instant. M'encanta!
I tot ell era blau, i blanc, i groc, i ocre... preciosa aquesta prosa poètica!
M.Pilar Martínez
Entre narració i poesia, una bella proposta, la teva.
d.
Publica un comentari a l'entrada