Com cargolines de mar
al compàs de les llambordes.
S'endevinen graons per enfilar
que grimparem, tal vegada, a poc a poc.
Replegant-nos
per a desplegar-nos
de nou.
I tornar a l'arena,
sense ferralla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
,%20North%20Carolina,%20United%20States.jpg)
.JPG)
9 comentaris:
Ai si fossin com cargolines de mar...que maco fanal blau! grimpar poc a poc....
Recargolat com el temps, tan llarg i en tan poc espai...
Tornarem a l'arena i serem com dunes de sorra blanca...
bona nit, bonica
Aquesta barana m'ha fet pensar en el balcó del Mediterrani... :D
M'encanta sentir-me una cargolina de mar que grimpa i grimpa fins tornar a l'arena....
Preciós, preciós, preciós...
Un poema molt evocador i unes imatges que fan volar la imaginació del que les contempla. Felicitats!
Aquest tipus de forjat en baranes de tota mena és molt antic i m'ha transportat a la meva infancia. Un dels balcons de casa meva el tenia i el recordo com una de les primeres imatges que van quedar gravades a la memòria.
Gràcies per aquest moment.
Aprofito per felicitar-te pel teu blog.
Grimpar i recargolar, fer i desfer...qui pogués fer-ho quan hom volgués :)
Bon cap de setmana i gràcies per ser-hi! :)
Bona foto, Fanaletivos!
Publica un comentari a l'entrada