És curiós, porquet, no sé si seran les engrunes o el reflex brillant que els atrau! Clar que si hi ha alguna molleta de pa la pres¡encia està garantida. :)
XeXu, la cerveseta no sé si els agrada molt (a mi si) però d'engrunetes no en quedava ni una! La terrassa estava tancada i es devia cansar d'esperar! Un petó!
dissecat? no!!! només de pensar-ho m'agafa mal rotllo!!!
no sé quina "amistat" poc agraciada de mons pares, un dia els van regalar un esquirol dissecat; diria que és la única cosa que vaig llençar amb absolut convenciment el dia que van faltar!
Tinc poca paciència; un munt de vegades m'he posat a fotografiar-los; aquests encara són prou fàcils perquè els pots trobar a totes les terrassetes amatents a qualsevol engruna, però a casa, quan intento fotografiar-ne algun...entre que agafo la màquina, enfoco, m'hi poso...no hi ha manera!!! Una matinada hauré de muntar el trípode per unes merles que cada dia venen de passeig...
t'explico una cosa? fa uns anys, un pitroig va aniuar en una tina de casa; vaig tenir una cura especial perquè em feia una il·lusió tremenda poder veure el naixement dels ocellets. Però tenia una gossa, fantàstica també, i en un no res de descuit, no sé com s'ho va fer per arribar a l'alçada del niu, em va venir a ensenyar-me com es delectava amb la llenga enfilant-se pel seu morret de lo bons que estaven els ouets de pitroig... Li vaig dir que no ho tornés a fer mai més, però ella continuava llepant-se els morros, ben tipeta...
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
20 comentaris:
Està esperant que refresqui pobrissó!
I si pot ser amb alguna engruna de menjar encara millor!
pren alè!
És que en aquest bar trigaven molt a servir-li la cervesa que havia demanat, va marxar ofès!
jo diria que està mirant la taula del davant i quan s'aixequi el personal anirà a picotejar.
Està molt quiet, vols dir que no està dissecat?
Tu sempre amb l'0bjectiu ben despert i les paraules a punt! Una abraçada.
La llibertat del vol de vegades ha de tocar al terra.
Molt ben aconseguit!!!
M'encanta i la foto també!!!
Compte, que hi ha un gat rondant.
Eixuga't i tornem-hi! Hi ha l'escaiença simbòlica que l'ocell hagi anat a parar en una terrassa.
Qui pogués volar! qui poguéssss
Elfreelang...sembla que ha refrescat una mica, oi? :)
Ja tocava!
És curiós, porquet, no sé si seran les engrunes o el reflex brillant que els atrau!
Clar que si hi ha alguna molleta de pa la pres¡encia està garantida.
:)
rits,
respira i a seguir!
són uns culs inquiets! no paren! :)
XeXu,
la cerveseta no sé si els agrada molt (a mi si) però d'engrunetes no en quedava ni una! La terrassa estava tancada i es devia cansar d'esperar!
Un petó!
Quadern de mots,
jo diria que es va cansar d'esperar perquè no hi havia possibilitats...;)
maijo!!!
dissecat? no!!! només de pensar-ho m'agafa mal rotllo!!!
no sé quina "amistat" poc agraciada de mons pares, un dia els van regalar un esquirol dissecat; diria que és la única cosa que vaig llençar amb absolut convenciment el dia que van faltar!
Tinc poca paciència; un munt de vegades m'he posat a fotografiar-los; aquests encara són prou fàcils perquè els pots trobar a totes les terrassetes amatents a qualsevol engruna, però a casa, quan intento fotografiar-ne algun...entre que agafo la màquina, enfoco, m'hi poso...no hi ha manera!!!
Una matinada hauré de muntar el trípode per unes merles que cada dia venen de passeig...
I tant que si, Joana, s'ha de volar i saber aterrar! ;)
Jpmerch,
t'explico una cosa?
fa uns anys, un pitroig va aniuar en una tina de casa; vaig tenir una cura especial perquè em feia una il·lusió tremenda poder veure el naixement dels ocellets. Però tenia una gossa, fantàstica també, i en un no res de descuit, no sé com s'ho va fer per arribar a l'alçada del niu, em va venir a ensenyar-me com es delectava amb la llenga enfilant-se pel seu morret de lo bons que estaven els ouets de pitroig...
Li vaig dir que no ho tornés a fer mai més, però ella continuava llepant-se els morros, ben tipeta...
Helena,
quina manera més fantàstica de llegir, la teva!
Joana, de volar...no em diguis que no volem algunes vegades!!! ;)
Publica un comentari a l'entrada