Les ales de l’avió,
amb la nit alta, fosca, vermella,
van silenciar l’aldarull.
Les oïdes sordes. eixordades
a qualsevol ratxa d’aire.
Només el zum zum, el brunzinar
i l’anar passant les hores
-les hores, lentes-
per arribar a la presència.
Les ganes de tu. De tu.
Un sisme epidèrmic, epitèl·lic.
Terra-cor intens d’emocions.
Desastre ignorat,
capaç de desballestar passats
per construir presents, amb lava dolça.
Les ales de l’avió
van silenciar l’aldarull
del terratrèmol,
impactant,
que et va emxampar
al bell mig de la ciutat,
esperant-me,
en un sacseig incert,
al cel ras, evitant runes.
-Cielo…vamos a salir de aquí…
Sortim, anem, marxem.
La pressa -i la sort també-
a la butxaca dels texans,
acariciant-nos
la mà cercadora i
una icona al coll, sense escallot,
i un empassar saliva
i algun glop de por,
al llegir-te el correu de comiat
per la incertesa.
Mentre uns dits,
se’m planten al genoll
-ara no et sabria dir quin-
i l’esguard es perd pels finestrals
amb el soroche
mentre mastegant fulles de coca,
Cuzco, des de dalt,
ens deixa fer l’amor.
17 comentaris:
Ostres, si és cert, és meravellós, si és un poema imaginat, ets un crak.
Això sí que és volar, ben amunt i ben amunt!
Doncs, mira... que ... només passava per dir-te que m'agrada molt.
Et llegeixo fanalet, encara que gairebé no puc comentar.
Una abraçada vacancera però molt forta!
Al setembre del 2007 vaig viatjar al Perú, aquell fatídic any... El teu poema em fa recordar, i il·lustra aquest record amb certa nostàlgia i infinita pena.
Una abraçada.
poesia a flor de pell, fanal
Ai el somni que real sembla de vegades, espero que així siga i la teua volada siga una mica terrenal!!!
Abraçades i que vinguen molts moments com aquest!!!
Uf! contingut i forma en forma d'ales i vol....preciós..i si és real real encara més preciós...
me pregunto si llegó a leerlo...
perderselo es una precio demasiado alto por una libertad enajenada.
petons blaus un dia abans
formiga,
un viatge meravellós, amb dureses impactants pel terratrèmol de Perú.
Gràcies, per passejar-te per casa.
Sigues benvinguda!
Volar, volar, porquet! I ben amunt! :)
Un gruny carinyós!
Carme,
ja saps que aquí és casa teva i sempre és un plaer la teva visita.
Me n'alegro que t'agradi el poema.
maijo,
ens devíem creuar, potser.
Afegim una coincidència més a les nostres motxil·les!
Per a mi va ser un viatge...bufff...impressionant!
Una abraçada, bonica!
gràcies, fractal!
i mil gràcies més per fer d'enllaç correu-electrònic en els moments d'incertesa a tants quilòmetres! no me n'oblidaré mai!
un petó!
Joana,
és un poema viscut a la pell!
Una abraçada per a tu!
Ben bé això, elfreelang, ales i vol.
Gràcies, noia!
...no l'ha llegit, i possiblement mai no el llegeixi.
Tant tu com jo sabem que cadascú opta i decideix quin valor li donem a l'amor i a l'amistat.
Afortunadament, n'estic convençuda que nosaltres, si sabem què volem. I en procurem la traça de les volades.
Un beso azul.
Moltes felicitats, trasto estimat.
Que no et faltin mai blaus infinits i dolços com el teu esguard
:¬)****
Publica un comentari a l'entrada