25 de juny 2012

Passeigs


Qualsevol capvespre,
tornarem a escriure a llapis 
cadascun dels passeigs
dels peus
i de l'ànima.

18 comentaris:

Barbollaire ha dit...

ja ho diuen ja, que cadascú escriu com el que és...

I aquesta entrada és rotundament bella...

Un petó dolcíssim, portador de tots els colors necessaris per dibuixar somriures

jpmerch ha dit...

Bé, després del comentari d'en Barbollaire, només puc dir:
Bon dia!

Elfreelang ha dit...

Un molt bon passeig...amb un llapis com aquest podem iniciar el dibuix dels nostres somnis més preuats

Alba ha dit...

Que bonic Fanalet!!! Tornar a escriure a llapis.... o a bolígraf, que així ja no s'esborra mai més!!
Petonets!

Jordi Dorca ha dit...

Farcell que no pesa.

Carme Rosanas ha dit...

O qualsevol migdia, si cal!

És broma... ;) ja ho saps.

M'encanta el teu post.

Sílvia ha dit...

Ostres, jo vull un llapis com aquest i escriure sense por encara que pesi una mica. És una idea molt bonica!!

novesflors ha dit...

Escriure és important, ja siga a llapis, amb ploma, amb ordinador o, fins i tot, amb la fotografia o la pintura, que són com "altres maneres d'escriure".

GEMMA ha dit...

I somriurem al adonar-nos que cal que el llapis porti mina per deixar escrita alguna cosa! Petonet.

Galionar ha dit...

I sobretot, tenir alguna cosa per escriure, no ser orfe de sentiments ni paraules. Els teus passeigs segur que reclamaven un llapis molt gros pre no acabar-se abans d'hora.
Una abraçada!

Francesca ha dit...

Una foto molt metafòrica per a tots nosaltres!

Laura T. Marcel ha dit...

Has convertit la curiosa fotografia en una metàfora preciosa i l'espurna que ha desencadenat aquests versos tan macos.

Anònim ha dit...

PASSEIGA,...AMB EL CORT I ELS ULLS OBERTS....PASSEIGA CERCANT,SEMPRE CERCANT,UN LLOC MILLOR PER DESCANSAR.
JUGANT......

lolita lagarto ha dit...

ja sabia jo que tenies una ànima molt gran..,no sé si amb aquest llapis en tindràs prou..:)
un poema molt tendre, preciós..!

Maijo Ginovart ha dit...

Recordo el llapis i rexonec la veu dels versos. Un post molt bonic.

Papallona blava. ha dit...

Potser, de vegades, les paraules pesen tant dins l’ànima, que només podem arrossegar el llapis, fins que el cor ens deixa escriure-les en algun racó del camí.

Anònim ha dit...

I, en qualsevol cas, sempre podrem esborrar la petjada equivocada..

M. Roser ha dit...

Jo també sóc d'escriure amb llàpis, perquè perquè, com diu el meu veí, pots corregir fàcilment les errades, i l'olor de la fusta, és un petit plaer...