La llibertat
A les nits escoltàvem entre el foc passes cansades, passes de cristall. Al matí, miràvem la finestra. Oh font llunyana de la llibertat! Pujava el foc, en llargues flames, flames d'amor i d'ansietat. Ens cremava la sang: ficàvem, a les flames, les pobres mans. Vicent Andrés Estellés |
13 comentaris:
Bonic poema i bonica imatge. Estellés. Jo no he preparat res, encara estic descentrada.
Boniques lletres, molt ben il·lustrades.
bon homenatge!
Un preciós poema i un bonic record.
Quin gran poeta!
Unes lletres molt boniques... Sovint pensem que la llibertat és quelcom del passat o del futur, però mai del present.... per què serà??
Preciós Estellés!
A mi m'ha passat ben bé per alt! Altres anys hi havia participat.
I la finestra temptadora!
Molt bona tria!!!
Bona diada Estellés, és un plaer anar llegint-lo a la passejada blocaire!!!
Ficava les mans al foc, per escalfar l'ànsia...Com ens refreden, aquestes gavines (massa fi que sona) dels pebrots!!
per altra banda, excel·lent homenatge.
Un petonarro!
Bonic poema!
Quina finestra més atractiva tant ben acompanyada d'aquest magnífic poeta.
Petons
preciós! a mi se m'ha oblidat retre homenatge
Jo també estic encara descentrat, deu ser que hi ha massa llum encara i massa feina al defora, o massa calor,o ens deixem endur pels aires de canvi que el país respira, no sé. Sort en tenim dels que ens aneu refrescant la memòria!
Algú em podria dir el nom del Paíssecret? Li volia enviar un correu. Gràcies. Instantetern.
Publica un comentari a l'entrada