Quan cauen parets,
al ras no s'hi dorm bé.
L'ànima s'ensorra.
Ni el poliuretà
aïlla la desesperança,
ni protegeix la casa del costat.
Hi ha finestres que podem obrir.
N'hi ha que ja no s'obren
i massa somriures desnonats.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.JPG)
4 comentaris:
quan no queda res, només queda l'esperança, que és la única cosa que no podem perdre MAI
Però es pot, i tant que es pot i podrem.
ben dit! quan cauen parets n'hem de bastir ràpidament unes altres amb la nostra força i la nostra lluita!
abraçades!
Els somriures desnonats no sovintegen sinó queden esperances...
Bon poema i molt oportú, cal no tancar els ulls davant les injusticies!
Publica un comentari a l'entrada