Jo havia de anar a París; tú no havies de marxar encara; jo et vaig dir que si em quedava...; tú em deies que marxés, que m’esperaves.
El corc que duies dins ens va fer trampes. I quan vaig tornar, ja no hi eres.
Vaig maleir París i l’estructura fèrria que em contenia, se’m va desplomar d’un cop. Amb un estrèpit terrible, la bellesa copsada va esmicolar-se en bocins de ferralla incomprensible i brutalment dolorosa en l’impacte.
Vaig trigar molts anys en decidir-me, de nou, a rescatar la ciutat que m’havia embadalit mentre em traïa.
En cada racó de la torre, vaig poder retrobar, no només els moments del darrer comiat, sino els anys amb tú i totes les abraçades.
I, potser així, vam poder reconciliar-nos amb uns ritmes eterns com els de Delaunay.
El corc que duies dins ens va fer trampes. I quan vaig tornar, ja no hi eres.
Vaig maleir París i l’estructura fèrria que em contenia, se’m va desplomar d’un cop. Amb un estrèpit terrible, la bellesa copsada va esmicolar-se en bocins de ferralla incomprensible i brutalment dolorosa en l’impacte.
Vaig trigar molts anys en decidir-me, de nou, a rescatar la ciutat que m’havia embadalit mentre em traïa.
En cada racó de la torre, vaig poder retrobar, no només els moments del darrer comiat, sino els anys amb tú i totes les abraçades.
I, potser així, vam poder reconciliar-nos amb uns ritmes eterns com els de Delaunay.
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
13 comentaris:
quin escrit més bonic, fanal blau.
lo trosset d'aquell "estrèpit terrible" i de la bellesa esmicolada en bocins de ferralla... sí que em transmet impacte i dolor.
amb reconcialiació i retrobament o sense, m'agrada llegir el record de les abraçades, capaç de sobreviure aquella espera que no va poder esperar i els moments desesperants.
una abraçada, bonica
Un bon relat dur i tendre al mateix temps. Ja es ben cert que al final el que queda són els bons records.
M'agrada el final. Millor quedar-se amb alguna cosa positiva de tot plegat.
M'ha agradat molt. El paràgraf de la desfeta i del dolor és impactant. Felicitats per aquest escrit!!!
Una ciutat com Paris segur que té els seus temps. Bon relat!
Un relat molt bonic, m'ha agradat molt, tot sencer, de dalt a baix.
...ho recordo, nina, ho recordo...
i m'ha colpit llegir com ho expliques...
potser perquè encara ho tinc recent...
una abraçada immensa, dolça
un petonet dolcíssim
:¬)*
Més que una torre de filferro hi veig un munt de sentiments. Sempre hi veig de biaix :)
Bona nit fanalet!
Que maco i que ben escrit. És cert que cal estar preparat per afrontar certes coses, especialment les que ens han fet mal. M'ha agradat molt el teu relat!
Molt bó! M'agrada la precisió de l'escrit, i també la correspondència que hi puc veure entre les paraules i la imatge de Delaunay.
Costa massa empassar-se la conjunció embaladiment-traició
Cuida't!
Molt d'amor hi ha per perdonar el corconet trampós... però París sempre serà París...
Molt maco, un relat ple de sentiment i ben descrit. M'ha agradat!
Molt maco i trist a la vegada. Una mirada diferent.
Publica un comentari a l'entrada