18 de maig 2009

L'adéu de Mario


La vida es una máquina
para la que no hay respuestas
ni repuestos.

Mario Benedetti, Testigo de uno mismo.


6 comentaris:

kweilan ha dit...

Un gran poeta, fanalet!

Trini ha dit...

Li diré adéu junt amb tu amb aquesta poesía:

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

Luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque un océano
la muerte solamente
una palabra.

Ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

Ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

Cèlia ha dit...

Coherent, senzill, complexe... un gran poeta!

Carme ha dit...

M'agrada aquest aforisme que has posat. Ja el vaig llegir ahir. Avui potser els comentaris em quedaran, si tinc sort!

fanal blau ha dit...

un gran poeta, kweilan!
tú sempre passejant per aquí...
moltes gràcies, compañera!


trini, gràcies per acompanyar-me en el comiat...
entre viejas y ancianas?????

una abraçada!

fanal blau ha dit...

Cèlia,

crec que tal i com has sabut definir-lo...

una abraçada!

Carme,

gràcies, al final s'ha publicat...
jo també tenia problemes i alguns comentaris s'han perdut pel ciberespai...
una abraçada!