13 de setembre 2009

S'ha emboirat el cel

S'ha emboirat el cel,
o s'ha aplegat de núvols,
o s'ha ennuvolat el riure.

Caldrà posar-li una pàtina
per restaurar
algunes arrugues a l'ànima.

Tal vegada,
pedalant cap a altres indrets
on faci sol,
o els núvols no se n'amaguin,
si els cal ploure-plorar.

Tamborinades
de tornar al xàfec.

Caldrà que aprengui
a prevueure les tronades.

4 comentaris:

barbollaire ha dit...

a mi m'agrada mullar-me quan plou...
fins i tot en les tamborinades.

El ja em fot més són les pedregades.

La pluja, com el plor, en la justa mida, mai és dolenta. Neteja, allibera, fa brillar els colors...

Ja ho saps que de totes les coses es pot aprendre, com deia aquell, ni que sigui com no fer-les.

bona nit, nina
t'estimo

:¬)***

fanal blau ha dit...

A veure
si trepitjo tolls
on emmirallar.

Ufff!

fanal blau ha dit...

Si trepitjo tolls
enmirallo plaers
de tant esquitxos.

fractal ha dit...

La arruga és bella... i natural, diuen.
Tu creus que es poden preveure les tamborinades?
Amb aquest indicador més o menys fiable que tenim en el mal d'òssos o en les pessigades que fan les ferides "aconseguides en combat".
Fins a quin punt volem-podem-sabrem preveure què per evitar què?

En fi, tincs dubtes, ja ho veus.
Que plogui, que nevi, a ser possible que pedregui poc, i, com diu la cançò, que res no ens esveri...

Una abraçada, amb bon ull, of course.