La teva casa,
fa olor de romaní, d'espígol
i sal.
Te sorrals de desert,
esquirols que dansen per les nogueres
i flors de cicuta assecades
que no son cap perill.
Avellanes, pinyes, petxines,
cristalls arrodonits
que, transparents i sense arestes,
diuen la seva.
La teva casa
té un aroma dolç i bonic
que no sempre vaig saber olorar.
.JPG)
7 comentaris:
Quan entro a la casa dels pares, la seva olor em transporta a la infantesa.
La sorra dels anys.
Enyorada.
Jo voldria una casa com aquesta amb totes les seves aromes i els seus records...
Petons,
M. Roser
Delicatessen amb l'aroma inconfusible de la sensibilitat.
Hi veig les finestres obertes, les cortines voleiant i corriols de fulles seques dansant mentre, fora, un bat de sol immisericorde esbatana un cel blavñissim.
Sempre valorem les flaires i els records "a misses dites :)"
Molt bonic i sentimental
Les olors ens transporten a llocs inimaginables... i és que l'olor és un record que es queda ben posat a les nostres memòries!
Publica un comentari a l'entrada