21 de desembre 2011

Quan...



Quan s’acostava el darrer dia d’escola, abans de marxar.
Quan dins del cotxe, de camí a la muntanya, sense espai per una agulla i embotits i a la falda, comptàvem els arbres engalanats i en feiem comptes de qui n’havia trobat més.
Quan arribàvem a casa: el glaç, el baf de l’alè, la llar de foc, i els llençols humits. El maó escalfat al foc i embolicat amb draps de cotó als peus del llit, les bosses d’aigua calenta i el pes de les mantes.
Quan tots trescàvem per posar la casa “a to” i la mare atabalada a la cuina amb el brou i els canalons.
Quan després de la Missa del Gall, encara paràvem taula per l’endemà: cavallets i retalls de fusta per allargar una taula a mercè d’una família nombrosa. Tot curosament parat, la vaixella duralex de color cava.
Quan el pare muntava els seus personals centres “ikebana” per a la taula.
Quan estrenàvem mitjons, calces i calçotets. Per Nadal, qui res no estrena, res no val.
Quan començaven a arribar cosins, tiets i amics familiars. El rètol ben posadet del lloc que ocupava cadascú a la taula. Els petons, les abraçades, el “bon nadal”. A tocar de trenta.
Quan el pare deia de beneïr la taula i agraïa estar plegats, i es posava tou recordant l’àvia morta i els que ja no hi éren. El “bon profit!” al uníson, gairebé, i el començar a endrapar el tot tot tan bo que t’ha quedat…i en un no res…després de tantes hores a la cuina.
Quan, dissimuladament, anàvem lligant els tovallons d’un amb l’altre sense que se n’adonéssin i fer-ne una cadena. Quan un s’eixugava les morrandes, n’estirava uns quants. O unes ventoses que ens duia un tiet que es posaven sota les tovalles i manxant una petita bomba d’aire el plat s’aixacava. Els riure incontingut que ens agafava als menuts…com si fos la malifeta més gran del món.
Quan, a les postres, el tió cagava els torrons i els polvorons. I l’au va, nois! El vers de nadal! I, un per un, enfilats a la cadira, recitàvem el que ens havíem après de memòria, i després paràvem la mà i l’avi ens donava “un duro” a cadascú.
Quan es començaven a cantar les nadales, desentonant i ja entonats pel cava: el fum fum fum, el desembre congelat, i el “anda dile que entre, se calentará…porqué en esta tierra…”
Quan es feia de nit i encara rondàvem tots i un tenia la sensació de viure en un món ben bonic, amb ulls d'infants.

Després de llegir els quans...de la Pilar

14 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Quantes sensacions, quants bons records... llàstima que em queden lluny i ja mai els podré tornar a sentir.
Suposo que per això els Nadals se’m fan feixucs i voldria que passessin volant.

Jpmerch ha dit...

Ai la nostàlgia! Que ve a visitar-nos sense que la convidem.

Gerònima ha dit...

Mare meva! vinc de casa la Pilar! sí que has fet memòrira sí!
Els trobo tots molt tendres! Uns records de regal els teus!

joana ha dit...

Molt bonica la teva intransferible i personal història!
Els records i els sentiments, com els torrons, "tornan a casa" per nadal!

Una abraçada!

Pilar ha dit...

He gaudit amb el passeig pels teus quan, tan semblants als meus, que he tingut la sensació d'haver compartit les teves vivències.
Un petó i un gran somriure.

Carme ha dit...

Primer de tot: la teva lletra...una enveja que no vegis... com m'agrada la teva lletra, a la felicitació de nadal i tot de cop reconeguda al Quan de la foto. :)

Segon: m'agraden molt els teus quans i m'he promès per segon cop intentar-ho tot i sabent que no me'n sortiré.

Una mirada molt bonica sobre els nadals d'infantesa!

Clidice ha dit...

Els "quans" ens ajuden molt a passar el temps, sobretot no oblidem de proporcionar situacions pels "quans" del futur :)

montse ha dit...

Quan reunits al voltant de la taula menjant torrons, ens ve l'olor del record, obrirem la porta i li farem lloc.

Cèlia ha dit...

El nostre Nadal encara s'hi assembla molt. A casa dels pares ens reunirem tota la família que ara ja passem força la trentena. I el més bonic de tot és quan els menuts diuen el seu vers...

novesflors ha dit...

Tota aquesta meravellosa col·lecció de "quan" és una companyia que sempre duem amb nosaltres i som nosaltres mateixos.
Abraçada.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

La majoria d'aquests "quant", els podria signar jo, menys el del dinar tan nombrós, a casa érem els pares i els germans només, que la situació no estava per fer dispendis. Però recordo que cada any menjàvem el pollastre més bo del món( un d'aquells grata femers) que ens l'enviaven els avis masovers de pagès, i torrons dels bons que ens regalava l'amo de la colònia, d'aquells que anaven amb una caixa de fusta...
També cantàvem moltes nadales que el pare ens ensenyava...
Els posts de la Pilar m'han portat una pila de bons records,
Petons amb llums de colors,
M. Roser

Rita ha dit...

Avui a última hora encara he sortit a buscar-me una cosa per estrenar demà. Sempre ho havíem fet a casa i jo he seguit amb la tradició...
M'ha fet gràcia llegir-ho... :)

El porquet ha dit...

Fanalet... ja sigui amb fotos o quan et poses a escriure així... em poses la pell de gallina.

Buf, preciós!

Que tinguis un molt i molt bon Nadal porquerola!
Potxons a milions, plens de dolçor i els millors desitjos per aquest proper any!

Núr ha dit...

Preciós, fanalet :)