Quan...

Quan s’acostava el darrer dia d’escola, abans de marxar.

Quan dins del cotxe, de camí a la muntanya, sense espai per una agulla i embotits i a la falda, comptàvem els arbres engalanats i en feiem comptes de qui n’havia trobat més.

Quan arribàvem a casa: el glaç, el baf de l’alè, la llar de foc, i els llençols humits. El maó escalfat al foc i embolicat amb draps de cotó als peus del llit, les bosses d’aigua calenta i el pes de les mantes.

Quan tots trescàvem per posar la casa “a to” i la mare atabalada a la cuina amb el brou i els canalons.

Quan després de la Missa del Gall, encara paràvem taula per l’endemà: cavallets i retalls de fusta per allargar una taula a mercè d’una família nombrosa. Tot curosament parat, la vaixella duralex de color cava.

Quan el pare muntava els seus personals centres “ikebana” per a la taula.

Quan estrenàvem mitjons, calces i calçotets. Per Nadal, qui res no estrena, res no val.

Quan començaven a arribar cosins, tiets i amics familiars. El rètol ben posadet del lloc que ocupava cadascú a la taula. Els petons, les abraçades, el “bon nadal”. A tocar de trenta.

Quan el pare deia de beneïr la taula i agraïa estar plegats, i es posava tou recordant l’àvia morta i els que ja no hi éren. El “bon profit!” al uníson, gairebé, i el començar a endrapar el tot tot tan bo que t’ha quedat…i en un no res…després de tantes hores a la cuina.

Quan, dissimuladament, anàvem lligant els tovallons d’un amb l’altre sense que se n’adonéssin i fer-ne una cadena. Quan un s’eixugava les morrandes, n’estirava uns quants. O unes ventoses que ens duia un tiet que es posaven sota les tovalles i manxant una petita bomba d’aire el plat s’aixacava. Els riure incontingut que ens agafava als menuts…com si fos la malifeta més gran del món.

Quan, a les postres, el tió cagava els torrons i els polvorons. I l’au va, nois! El vers de nadal! I, un per un, enfilats a la cadira, recitàvem el que ens havíem après de memòria, i després paràvem la mà i l’avi ens donava “un duro” a cadascú.

Quan es començaven a cantar les nadales, desentonant i ja entonats pel cava: el fum fum fum, el desembre congelat, i el “anda dile que entre, se calentará…porqué en esta tierra…”

Quan es feia de nit i encara rondàvem tots i un tenia la sensació de viure en un món ben bonic, amb ulls d'infants.

Després de llegir els quans...de la Pilar