11 d’abril 2012

Condensada


Condensada
l'aigua dels ulls de l'ànima
no raja
i hom sent un tap
a la boca de l'estòmac.
Nuada, que no nua,
la gola s'estremeix
en un roig intens,
com si hagués d'esclatar.
I no ho fa. No ho fa.
Sinó que es queda fent bombolletes
de neguit per dins,
d'ara surto, ara no,
amb un poti poti d'ofec
i un deler d'evaporar-se
per a trescar per una atmosfera tranquil·la,
que no existeix,
que solament és un miratge, ara,
en aquest precís instant.
Fins que hores després
-després del sanglot-
prova de desfer l'embús,
i plora aigua salada.

17 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Els miratges, sempre tenen un punt de realitat, encara que siguin més enllà del que semblen...

Una bona explicació de la tristesa, preciosa, fanalet!

Albanta ha dit...

Tancar portes mai és bó, ni per les llàgrimes tampoc, hem de deixar que surtin, que s'airegen...
Una abraçada molt forta fanalet!!!

Glo.Bos.blog ha dit...

Un ha de plorar quan en té necessitat, quan el cor t'ho demana. Això alleuja molt!

Roser TR ha dit...

"L'aigua dels ull de l'ànima": quina imatge més ben trobada per expressar el plor que no surt de tan endins que està. I" plora aigua salada"....tristesa, amargura...molt bé. m'agarda molt. salutacions

Quadern de mots ha dit...

Conec aquesta sensació, l’has transmès magníficament.

Sílvia ha dit...

El plor que surt de l'ànima queda molt ben reflectit en aquests, uns veros que també surten de l'ànima i expliquen aquesta sensació del plor negat que de tan humana, quan la sentim, ens espanta.

novesflors ha dit...

I el plor porta el descans, i ens tornarem a cansar i a condensar aigua als ulls fins que la pluja, a poc a poc, vaja allunyant-se.

El porquet ha dit...

La imatge de l'aigua condensada en ampolles de plàstic sempre m'ha fet certa basarda (no la teva foto, eh?), ja que té un cert aspecte d'aigua poc sana. I així ha estat una mica la teva descripció d'ofec que has descrit meravellosament en unes lletres senzillament genials.

Alba ha dit...

Quan he llegit el títol m'ha vingut al cap la llet condensada.... hehehe, al veure que era aigua ja no m'ha agradat tant!
Tot i això les teves lletres sempre són una font de benestar!

GEMMA ha dit...

A mi també m'ha vingut al cap la llet condensada després de llegir el títol, però un cop vista la imatge i llegit el text veig que està lluny d'aquest aliment empalagós.

Després de desprendre's del plor un queda renovat i alleugerit. Cal plorar si un en té ganes, i això que de vegades són plors tristíssims i plens de pena.

Sabem que molt més divertit seria plorar de tant riure!

Molt bon dia MARTA (que no se m'ocorri dir-te Marte...)

Cèlia ha dit...

Bombolletes de neguit... jo em quedo amb aquesta sensació! I quan s'obri el tap ja no hi haurà fre... M'encanta tornar de visita i llegir els teus poemes!

carina ha dit...

Neneta fa dies que no passo per aquí i m'hauré de posar al dia, ho tinc tot una mica abandonat però veig que estàs en forma. Per cert, pensava que venies dissabte al sopar veïnal, que treballes?
Una abraçada

mar ha dit...

esclatar el plor i alliberar-se d'una condensació que va augmentant de volum i sembla que ofegui...

però no...

i un cop alliberada la cremor als dins... les bombolletes tornen a fer xup xup i ...
el cicle es repeteix...

un bon dia bonica!

jomateixa ha dit...

de vegades hem de guardar-nos el plor, però no és bo.
S'ha de destapar de tan en tan per sentir-nos millor.

Jordicine ha dit...

Si, finalment, l'embús es desfà és una bona notícia! Una abraçada.

M. Roser ha dit...

Moltes vegades tenim ganes de plorar, però no podem i anem emmagatzemant sentiments dins l'ànima, fins que aconseguim obrir una finestra enmig de tantes emocions i surt tot un devessall de llàgrimes, com una mar salada...
I ens quedem tan a gust!!!

gripaublau ha dit...

T'ha sortit rodó de debò, aquest poema. Parla de l'ampolla i parla de molt més que de l'ampolla. M'encanta.