S'enfilen per terres rogenques i caminen per arenes blanques. Acaben per beure's el mar a cueradetes, i fent riures al fosquet. Com si el temps s'aturés o borinàs en cada bri de sorra.
sargantada, els menorquins i les menorquines (si més no els que jo conec) es mengen la pronúncia de la doble el·la, i en comptes de dir "culleradetes" o "tovallola" en fan un "cueretes" o "tovaola". No sé si és massa precís o és ben bé així, però així ho escolto. També borinen i és un verb que sempre m'ha fet molta gràcia! Tinc unes quàntes sargantanes pendents d'enviar-te...però sóc un desastre!!! Un petó, sargantana bonica! :)
Les sargantanes han quedat guapíssimes i el text només pretén ser el reflex de riures i somriures per terres rogenques i arenes blanques. Petons, estimada!
Molt curiós. Sempre havia sentit parlar del "ieisme" (la "i" per la "ll") i dirien "cuieradetes", potser en aquest cas no pronuncien ni la "i". Això és la riquesa de la dialectologia, molt interessant.
Cueretes en diem també dels capgrossos, que es mouen fent vibrar la cua.
A l'inrevés de les cueretes, les sargantanes busquen l'escalfor de l'arena al sol. També ho fan les granotes, que treuen mig cos a la llum i salten a l'aigua quan les mirem. I cuereta és l'ocell també dit pastorella, de llarga cua i que sol caminar leugeret per terra sense fer salts.
Cua, cueta, cuereta, sargantana, granoteta, sorra tèbia, l'aigua verda, i ulls brillants a la voreta.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
17 comentaris:
cada bri de sorra contribueix a un gran arenal.
D'on són aquestes paraules fanalet? (cueradeta i borinàs)
no hi ha traduccio??
la foto es divina
si es que les sargantanes...jejjejej
Heu quedat guapíssimes...
Ai, perdó! han quedat guapíssimes les sagantanes...
(ara he confós la foto i el text)
Bé, al text sí que heu quedat guapíssimes!
Menorquines, Alba!
:)
sargantada,
els menorquins i les menorquines (si més no els que jo conec) es mengen la pronúncia de la doble el·la, i en comptes de dir "culleradetes" o "tovallola" en fan un "cueretes" o "tovaola". No sé si és massa precís o és ben bé així, però així ho escolto.
També borinen i és un verb que sempre m'ha fet molta gràcia!
Tinc unes quàntes sargantanes pendents d'enviar-te...però sóc un desastre!!!
Un petó, sargantana bonica!
:)
Les sargantanes han quedat guapíssimes i el text només pretén ser el reflex de riures i somriures per terres rogenques i arenes blanques.
Petons, estimada!
Quines sargantanes tan eixerides!
Són de ses illes?
A mi em semblen dues mòmies de sargantana.;-)
Un riures i somriures que encara es deixen sentir en el cel menorquí!
Gràcies, Fanalet, per la teva poesia!
M'agrada aquest encanteri rogent.
M'agrada. Olora a sorra! Un petó.
Molt curiós. Sempre havia sentit parlar del "ieisme" (la "i" per la "ll") i dirien "cuieradetes", potser en aquest cas no pronuncien ni la "i". Això és la riquesa de la dialectologia, molt interessant.
Cueretes en diem també dels capgrossos, que es mouen fent vibrar la cua.
A l'inrevés de les cueretes, les sargantanes busquen l'escalfor de l'arena al sol. També ho fan les granotes, que treuen mig cos a la llum i salten a l'aigua quan les mirem.
I cuereta és l'ocell també dit pastorella, de llarga cua i que sol caminar leugeret per terra sense fer salts.
Cua, cueta, cuereta,
sargantana, granoteta,
sorra tèbia, l'aigua verda,
i ulls brillants a la voreta.
Com sempre amb aquest encantador toc especial teu!
Que seria dels deserts sense la sorra? I de les platges? Tot allò que un dia va ser un sol, ara són, milers de milers!
Atrevides i desvergonyides que són!
Publica un comentari a l'entrada