17 de juny 2013

Avui ja és gairebé demà


Avui ja és gairebé demà.
Recollirem les cendres
i vindràs, de moment cap aquí, fins que volis.
Sé que cap voltor et farà la guitza
perquè amb el teu planar discret,
el batre de les teves ales i els saltirons,
encara aconseguiran distreure'm de la mort.
El pitroig, avui, m'ha mirat de reüll
amb complicitat de tristesa. Com amics des de fa molts temps.
Una clucada explícita i silenciosa.
Després una petita ventada
s'ha endut els angelets,  mentre al banc de les carolines,
t'escrivia sense màquina ni full en blanc.


12 comentaris:

Barbollaire ha dit...

t'estimo...

Helena Bonals ha dit...

Escriure sense màquina ni full en blanc és la manera més immaterial, autèntica de fer-ho.

novesflors ha dit...

Durant molt de temps li ecriuràs així. Molts moments, per fer-te companyia.

Carme Rosanas ha dit...

"aconseguiran distreure'm de la mort" quines paraules més encertades i profundes, fanalet...
quan el mateix record, els mateixos mots, el mateix batec d'ales aconsegueix distreure-te'n o consolar-te per un petit instant.

Jo també t'estimo preciosa!

GEMMA ha dit...

Petonàs Marta.

Glo.Bos.blog ha dit...

Quant de sentiment i que bell!
Una abraçada, Marta!

M. Roser ha dit...

És bonic que un petit pitroig, et pugui suavitzar la tristesa!
Els angelets els pots bufar i també van cel amunt...
Petonets.

mar ha dit...

Una abraçada de companyia...
Per sostenir aquest avui feixuc i aprendre a reviure els somriures que vam compartir amb els qui estimarem sempre.
Petons bonica.

rits ha dit...

Un petó molt gran, Marta. El teu post és barreja de molts sentiments.

Maijo Ginovart ha dit...

Quin poema més bonic. Una forta abraçada.

Elfreelang ha dit...

sento arribar tard....tendre, trist i ple d'amor....abraçada immensa!

Imma Ginovart ha dit...

El sentiment tan profund que respira el teu poema em deixa sense paraules. Una forta abraçada.