Avui ja és gairebé demà.
Recollirem les cendres
i vindràs, de moment cap aquí, fins que volis.
Sé que cap voltor et farà la guitza
perquè amb el teu planar discret,
el batre de les teves ales i els saltirons,
encara aconseguiran distreure'm de la mort.
El pitroig, avui, m'ha mirat de reüll
amb complicitat de tristesa. Com amics des de fa molts temps.
Una clucada explícita i silenciosa.
Després una petita ventada
s'ha endut els angelets, mentre al banc de les carolines,
t'escrivia sense màquina ni full en blanc.
.JPG)
12 comentaris:
t'estimo...
Escriure sense màquina ni full en blanc és la manera més immaterial, autèntica de fer-ho.
Durant molt de temps li ecriuràs així. Molts moments, per fer-te companyia.
"aconseguiran distreure'm de la mort" quines paraules més encertades i profundes, fanalet...
quan el mateix record, els mateixos mots, el mateix batec d'ales aconsegueix distreure-te'n o consolar-te per un petit instant.
Jo també t'estimo preciosa!
Petonàs Marta.
Quant de sentiment i que bell!
Una abraçada, Marta!
És bonic que un petit pitroig, et pugui suavitzar la tristesa!
Els angelets els pots bufar i també van cel amunt...
Petonets.
Una abraçada de companyia...
Per sostenir aquest avui feixuc i aprendre a reviure els somriures que vam compartir amb els qui estimarem sempre.
Petons bonica.
Un petó molt gran, Marta. El teu post és barreja de molts sentiments.
Quin poema més bonic. Una forta abraçada.
sento arribar tard....tendre, trist i ple d'amor....abraçada immensa!
El sentiment tan profund que respira el teu poema em deixa sense paraules. Una forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada