19 de febrer 2009

95è joc literari: Tens un racó dalt del món


En quantes ciutats, visitant museus i d’altres exposicions, s’havia aturat davant d’escultures de dones amputades?

Malgrat el tors perfecte, sota el que s’anomenava
cànons establerts, sempre intentava desxifrar per què estaven desposseïdes de les mans que acaricien, dels peus que trepitgen fort, dels ulls que esguarden amatents, del cap que pensa...

Com que, malauradament, coneixia dones que s’hi sentien, va voler enviar-les-hi una pocimeta d’urc curull per restaurar mans, mànigues, peus i sabates, ulls i mirades, presents-somnis i desitjos, tot augurant que ben aviadet, tornaria a sortir el sol per a totes i cadascuna d’elles.


El cor, els continuava bategant amb una força sorprenent.


Tot pensant en les dones maltractades
.


95è Joc literari d'en Jesús Tibau.

7 comentaris:

Carme ha dit...

Com es pot fer una reverència admiradíssima en paraules?

Un aplaudiment molt fort. M'encanta com ho has escrit. Ets una crack de les paraules.

Ara bé... si vols perdre el temps fent coses impossibles com ara fer de marxant d'un art inexistent... tu veuràs. ;)

zel ha dit...

Jo també et deixo el meu plas plas plas, em trec el barret davant un text tan bonic i punyent...

barbollaire ha dit...

Espero que ja, d'una vegada per totes (i després de quasi 30 anys de anar dient), reconeguis que tens un do per escriure què, en tu flueix d'una manera natural.

Com el respirar.

Ja ho veus, nina, que no sols t'ho dic jo.

I em fa feliç que vinguin a ca teva i et deixin aquest comentaris.
I que no faci falta que "se'm vegi".

Bon dia ulls blaus...
t'estimo
:¬)***.

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per la teva participació en aquests jocs literaris

Trini ha dit...

preciós relat!

iruna ha dit...

m'agrada molt, l'escrit, fanal blau. ahir vaig llegir-lo però no te'l vaig comentar perquè em vaig quedar aturada a l'última frase, on dius que el vas escriure pensant en les dones maltractades.

dius que intentaves "desxifrar per què estaven desposseïdes"... jo també m'he preguntat moltes vegades què fa que algunes persones puguen arribar a situacions tan extremes que poden allargar-se temps i temps...

no és una pregunta senzilla i deuen haver-hi moltes respostes...

potser sí que, en part, hi ha falta d'orgull, d'amor propi...

i quan les persones maltracten... potser també.

per les experiències que jo conec, penso que no sempre és tan fàcil com sembla distingir "víctimes" i "culpables".

tothom, i molt les persones que es troben en relacions així, penso que hem de tenir clar que el "sol" que necessitem moltes vegades no és l'astre que surt cada matí, sinó que l'hem de buscar cadascú en natros i dixar-lo sortir. mentre no ho fem, mos hi juguem les emocions, la salut i la vida, i això afecta també a les persones que tenim més a prop.

potser les meues paraules sonen com un "discurs"... però t'asseguro que són un discurs inútil, perquè m'he trobat diverses vegades davant de persones amigues en situacions així i no he servit per res.

una abraçada, fanal blau.

menta fresca ha dit...

Gràcies per pensar en dones com jo mateixa, com hauràs pogut llegir en alguns del meus apunts...
De nou, gràcies, us necesitem!